Cèsar Malet
Diumenge passat (10 de maig) moria a Barcelona el fotògraf Cèsar Malet víctima d'un càncer. Tenia 75 anys. El mes de març del 2007, arran d'una exposició de les seves fotografies dels anys seixanta que es va presentar al Palau Robert, vaig escriure una Terrassa amb el títol Cèsar Malet, el fotògraf desconegut. Per què "el fotògraf desconegut"? Doncs perquè en aquells anys Cèsar no feia res per reivindicar o promocionar la seva obra -l'exposició del Palau Robert va ser una iniciativa dels seus amics, capitanejats per la fotoperiodista Pilar Aymerich-, alhora que la cultura oficial o semioficial, la cultureta de sempre, no movia un dit per aglutinar i mostrar la riquesa de les obres de la generació de Cèsar, dels fotògrafs de la gauche divine, últimament més associada amb el boom literari llatinoamericà descrit al llibre de Xavi Ayén que amb la barra del Bocaccio.
Arran d'aquella exposició de Cèsar al Palau Robert, vaig escriure en aquestes pàgines: "Cèsar Malet sabia, des de petit, que seria fotògraf, un fotògraf professional que faria grans coses i guanyaria molts diners".
Va començar als 13 anys, fotografiant els seus companys d'escola amb una càmera "de plàstic" de la seva mare, fotos que després venia per quatre pessetes. Als 18 anys, el jove Malet se'n va anar a Suïssa i després a França, on durant un parell d'anys va cursar estudis tècnics de fotografia. A París, es va posar en contacte amb la millor agència de models que hi havia llavors a Europa. La regentava la famosa model nord-americana Dorian Leigh Parker, amb qui va establir una relació professional consistent en el següent: a Barcelona, el fotògraf fulleja la revista Vogue o altres revistes de moda, es fixa en una determinada model i truca a la senyora Leigh Parker preguntant-li si la model en qüestió està disponible, si viatja. En cas afirmatiu, Malet reuneix tres o quatre clients, un fabricant d'abrics, un altre de barrets i un altre de calces o de mitges perquè assumeixin el cost del que suposa portar la noia. Una vegada arriba a Barcelona, Malet la instal·la a l'hotel Astoria, fa una, dues, tres sessions de fotos i després se l'emporta a sopar a El Retiro i a prendre una copa a l'Emporium. I tot això amb poc més de vint anyets, un Cèsar Malet que era el viu retrat de l'actor Anthony Perkins i en qui ja començava a destacar el que Juan Marsé anomenaria "la seva triple encarnació marxista", és a dir, que cada dia s'assemblava més als Germans Marx, a tots tres junts: Groucho, Harpo i Chico.
En aquella època, Cèsar Malet va començar a guanyar bastants diners i semblava disposat a convertir-se en el Ramon Batlle dels seixanta, però molt més atrevit, molt més innovador, fins al punt de fotografiar les seves models guapes i elegants a les barraques de Montjuïc o del Carmel.
Però Cèsar no només feia fotografies de moda -també amb una pràcticament desconeguda Maria Teresa Gimpera i després amb la seva germana Núria, que va ser la seva parella durant tres anys i de la qual, segons em va confessar, va estar bojament enamorat-, sinó que va fer també coses rares, com una col·lecció de fotografies amb el pintor Josep M. Berenguer que van titular RES, unes fotos de pits, culs i cuixes de tres noies amb boles de suro de diferents mides, una exposició que va fer parlar molt -llavors era d'una modernitat absoluta- i que va arribar a exhibir-se a la galeria Juan Mordó, a Madrid, una galeria de prestigi internacional on fins aleshores mai no s'havien exposat fotografies.
El 1970 Cèsar, que acaba de complir trenta anys, du a terme una col·lecció de fotografies per al llibre Informe personal del alba, de Carlos Barral, i aquell mateix any retrata 26 escriptors -Gil de Biedma, Gimferrer, els germans Moix, Marsé, Barral...- per al llibre d'entrevistes Infame turba, del mexicà Federico Campbell (mort l'any passat). Fa fotoperiodisme, fotos publicitàries i col·labora en la creació de la revista Bocaccio. Però, per damunt de tot, Cèsar és el fotògraf del Jamboree, la cava de jazz de la plaça Reial; el fotògraf amic i confident de la cantant Glòria Stewart, aquella cantant negra de qui tots ens vam enamorar i que "en cuyas manos y brazos se enrosca el jazz primordial de nuestra juventud", com va escriure Marsé en el text que obria el catàleg de l'exposició de Cèsar al Palau Robert.
Per qui escriu aquestes línies, la mort del fotògraf Cèsar Malet ha estat una putada. Cèsar era un gran amic i un dels personatges més simpàtics i divertits que he conegut, un dels personatges que més m'ha alegrat les nits d'aquesta ciutat que un dia va ser nostra. Nits que començaven al Ponsa, amb els clàssics ronyons al xerès, continuaven al pub de Tuset Street, a la barra del Bocaccio, per després baixar al Jamboree o al Jazz Colon i, quan aquests tancaven, tornar a pujar fins a l'estudi de Cèsar, al carrer París, on en companyia d'Enric Sió, de Marcelet Berges, d'Enric Barbat i d'Annik, la formidable nòvia bordelesa de Cèsar, preníem l'última copa mentre es feia de dia.
Segons m'explicava Conchita, Chita, la germana petita del meu amic, Cèsar se n'ha anat molt discretament, sense comiats, sense esquela, sense funeral. Van incinerar el cadàver i van escampar les cendres en un bosc. "Poc abans de morir es va prendre un whisky", em va dir Chita.
Penso que els amics, els que quedem d'aquella esquerra que va ser més o menys divina, li devem una última copa, l'últim brindis que va rebutjar. Suggereixo la barra del Giardinetto, del seu amic i col·lega Leopoldo Pomés, una barra elegant i generosa com el mateix Cèsar Malet.