Víctor Manuel va presentar a finals de gener al Palau de la Música el corpus de la seva obra en format simfònic. Pocs cantautors han gosat atènyer un format d’aquestes dimensions. Joan Albert Amargós firma la partitura que va dirigir amb l’Orquestra Simfònica del Vallès. La feina de la qual va ser fundador de Música Urbana em recorda a la que va articular entorn del prolix repertori de Joan Manuel Serrat, que per cert va assistir com a espectador al concert del seu amic asturià. Un altre compositor, transversal com cap altre, Santiago Auserón, al seu dia també va transformar-se en simfònic al costat de l’Orquestra Regne d’Aragó.
El cantante Víctor Manuel en un concert al WiZink Center pels seus 75 anys als escenaris, acompanyat de l'Orquesta Sinfónica del Principado de Asturias
El registre que comporta la gran orquestra associada al cançoner d’un trobador, per la seva magnitud (en ocasions sol assolir el cim de cent intèrprets sota la batuta) i pel ventall sonor que ofereix, configura una insòlita oferta a l’oient que es declara seguidor de cada ídol en qüestió. En música tot és possible. Transportar el nèctar d’una balada d’amor, o el vigor d’un himne de protesta, a la varietat instrumental concebuda per als clàssics, és tot un repte.
Víctor Manuel ha burxat en el ric patrimoni de la cançó tradicional asturiana, com va ser el cas de Serrat en el llunyà disc Cançons Tradicionals en el qual ens va revelar l’airós Ball de la Civada sota les ordres d’Antoni Ros Marbà. El cantautor de Mieres recita el cant des de les entranyes, tal com els flamencs treuen del seu bulliciós temperament el millor del seu art. La cita simfònica al temple modernista barceloní significa la culminació d’una carrera intensa i pròpia, sentida i ascendent. El lament del treballador que pica pedra en la profunditat d’una mina adquireix als seus llavis un colpidor testimoni d’un artista arrelat a la seva terra natal, malgrat que viu a Madrid.
Víctor Manuel i Joan Manuel Serrat són amics des de fa dècades. Aquí, junts en una foto de 2005, al Romea
De Serrat s’ha escrit gairebé tot. Pocs col·legues de professió aguanten tan bé la seva obra des del nu suport d’una guitarra esquinçada sostenint l’instrument amb el peu clavat en una cadira fins a la magnificència d’una formació orquestral a ple rendiment. Una cançó és meitat poema, meitat melodia, i conjuntar-los en l’àmplia riquesa tímbrica de cordes, fustes, metalls, vent i percussions no és poca cosa. Amargós ha demostrat una mestria solvent en les seves adaptacions, fonent els coneixements convencionals de Conservatori amb l’audàcia dels acords esfilagarsats més enllà de la setena i la novena nota afegida.
Lee también“Milers de persones estimen la llengua catalana gràcies a Serrat”
Finalment, Santiago Auserón es distingeix per unir el paper de cantautor, robust i gutural quan es posa la disfressa de Juan Perro, amb el d’arqueòleg del que ell anomena ritmes perduts, investigant els ecos que ens van arribar de l’Àfrica i els que ressonen en la minúscula Cuba, que escriu música majúscula i musculada. En l’últim treball filosòfic se submergeix en el profús univers que ens van deixar els grecs del qual em va quedar gravat un ensenyament crucial: a l’antiga Grècia no es podia ser poeta si no eres músic.
La lliçó està servida, el registre simfònic ens encomana plenitud, és veritat. Però l’artifici no supleix l’autenticitat que amaga la innocent veu d’un trobador medieval amb el nítid suport d’un llaüt.