El crim no s’acaba

El crim va tornar a caminar ahir lliurement per Barcelona. Per sort, literàriament parlant. Va prendre al matí l’ Ateneu Barcelonès i va provocar, sorprenentment, no poques rialles. Primer, amb les anècdotes de Carles Quílez a la taula rodona Barcelona, capital europea del crim literari. Quílez va explicar històries tan extravagants com la fuga fa anys d’un estafador de la Model... Per la mateixa porta. L’home, que es feia dir Monsieur Duval, exercia de cambrer al bar dels funcionaris i va travessar porta rere porta de seguretat dient que portava un cafè per a un tal Antonio. Sempre hi ha un Antonio en tota situació i, dit amb molta convicció –“Vinga, home, que ja faig tard!”– i amb el platet i la tassa a la mà, va aconseguir obrir porta rere porta. L’última ja la va travessar confós entre familiars. I, després de la taula rodona, va arribar una conversa que va resultar tot un espectacle: la de la comissària dels Mossos Cristina Manresa amb l’escriptor argentí Ernesto Mallo, que potser hauria de deixar momentàniament la literatura pel teatre. O per El club de la comedia, perquè digui el que digui el públic no para de riure. Manresa, la primera dona que va arribar a comissària dels Mossos i responsable de la seguretat del World Mobile Congress, i Mallo, autor d’obres com La conspiración de los mediocres, que són parella escènica i en la vida real, van repassar la relació entre el món del crim de ficció i el real: Mallo va assegurar que a partir de l’èxit de Los Soprano els mafiosos van començar a demanar als seus sastres vestits així. Encara que, això sí, els temps literaris poc tenen a veure, va dir Manresa, amb els reals de la policia, a qui a més li queden crims sense provar encara que estiguin segurs de qui ha estat. Va recordar una guapa russa que va enverinar el seu marit ric amb Amanita quan es pretenia divorciar d’ella. Avui és una rica empresària. Les dones són molt més dures a l’hora de declarar i mantenen millor les seves versions, va apuntar. Per l’escenari va aparèixer fins i tot la corrupció argentina –Mallo va dir que Menem era més llest que els generals de la dictadura, perquè si mates per robar només pots robar una vegada, i en canvi Menem va deixar vius els argentins–, però sobretot van parlar de crim i, esclar, de càstig. El crim no s’acabarà mai, és una qüestió de control, va dir Manresa, i el futur de la seguretat és invertir en prevenció i la implicació amb la ciutadania, “perquè el ciutadà sap el que vol i pràcticament et porta la solució”. La millor intervenció policial és la que no té lloc: “Cal apostar pel diàleg i la mediació”, va concloure. Tornant a la ficció, Mallo va afegir que la novel·la negra només ho és quan inclou trames socials i polítiques, quan explica coses que ningú més no pot explicar; la resta són exercicis d’estil. Com a exemple, el que li va passar amb una novel·la, esclar, sobre Menem. Per evitar judicis, a la primera pàgina hi va posar: “Aquesta novel·la està basada en fets reals, però els noms s’han canviat per protegir els culpables”.

Justament abans de Mallo es va debatre de fets reals i, sobretot, d’ambients reals: Barcelona com a capital literària del crim. Francesc Xavier Álvarez Llaberia, Josep Camps, Empar Fernández, Albert Figueras i Anna Maria Vilallonga, que han ambientat les seves novel·les negres a la capital catalana, van reflexionar sobre la importància de la personalitat de la ciutat en un gènere urbà per excel·lència. Per descomptat, van sortir Vázquez Montalbán, Carvalho i La soledad del mánager, que a uns els va canviar la vida i que per a d’altres avui avorreix perquè està molt enganxada a la seva època. I es va parlar que no es tracta d’ una Barcelona sinó de moltes. Però sobretot, es va recordar una vegada i una altra, és una Barcelona que s’ha globalitzat molt ràpidament, i encara ho està paint.

En aquesta línia, Vilallonga, autora d’ El, es va preguntar fins a quin punt l’espai és decisiu en aquestes ficcions. “En algunes marca i és un personatge més, però moltes parlen de qüestions universals que passen en tota gran ciutat. La globalització s’estén a l’escenari del crim”. Un crim avui també globalitzat, va explicar el mosso Álvarez Llaberia, que va recordar que hi ha “dolents de barri” però també d’altres, de qui moltes vegades depenen, molt més amunt, que no tenen espai físic, no se’ls pot anar a buscar, molts cops són en un altre país. I no només ells estan desapareguts, va dir. Ja no donen el mateix resultat els escorcolls: no hi ha agendes, la informació dels criminals, com tot, és al núvol.