El cas de la streamer Amouranth, a qui el seu marit obligava a fer emissions de fins a 24 hores sense pausa a Twitch i Onlyfans, ha posat de manifest l’autoexplotació a què molts d’aquests creadors de continguts es veuen sotmesos. Tot per assegurar-se unes audiències que els garanteixin la popularitat, que al seu torn els proporciona uns nivells d’ingressos que els permeten portar un tren de vida alt, que és molt difícil renunciar-hi una vegada s’ha aconseguit.
Es tracta d’un còctel en què es barregen l’avarícia i el narcisisme amb entorns tòxics i que sol acabar, com en el cas d’Amouranth, en la destrossa psicològica i emocional de l’streamer. El seu cas no ha estat l’únic.
Lee tambiénVirals sense data de caducitat
“Comencen en això perquè creuen que la seva passió pot ser una feina, i s’autoexigeixen molt, fins al punt que la seva passió es converteix en un malson. És un negoci tan lucratiu que es convencen que cada hora que no estan emetent perden diners”, explica Josep Lluís Micó, degà de la facultat de Comunicació de la URL-Blanquerna. “I això crea una avarícia extrema. Més hores, més diners”, afirma Ferran Lalueza, professor de comunicació i xarxes socials de la UOC.
Una cobdícia que no només afecta els streamers, sinó que moltes vegades s’estén a l’entorn familiar. “Es converteixen en la gallina dels ous d’or i és molt fàcil que la seva família acabi vivint, i molt bé, dels seus ingressos. A més, acaben tenint una estructura que també cal mantenir i pagar”, explica Micó.
“És un negoci tan lucratiu que cada hora que no estan emetent es pensen que perden diners”, afirma Micó
En aquest sentit, “és una cosa semblant al que passa amb els esportistes”, afegeix Gemma Vallet, directora de l’agència 11Onze District.
D’altra banda, en aquest mena de continguts “la frontera entre la vida privada i la professional està molt difuminada. El que es mostra no és el que els creadors farien en la seva vida ordinària, sinó que va dirigit a mantenir l’audiència”, diu Lalueza.
A més, “com més temps ocupes a la pantalla, millor per menjar-te el temps d’exposició de la competència. És un format publicitari amb una estratègia. És el mateix fenomen que ha passat a la televisió, amb programes que van començar amb una durada i que es van anar allargant per tenir l’audiència captiva i que no se n’anés a la cadena rival. No és un fenomen de les xarxes socials, sinó dels mitjans en general”, opina Vallet.
La diferència, en tot cas, és que “els mitjans socials aporten la interacció, que és altament addictiva i és present en cada costat del mirall. Som de ple al xou de Truman i amb persones que psicològicament acaben perdudes”, afegeix Vallet, en referència a la pel·lícula que mostrava com el dia a dia d’un home es convertia, sense que ell ho sabés, en un programa de televisió de màxima audiència.
“Som de ple al xou de Truman
i amb persones psicològicament perdudes”, diu Vallet
“Tot això desemboca en excessos, que poden acabar en explotació, en un entorn que no està gens legislat, i que per aquest límit difús entre què és la vida personal i la professional és molt difícil de regular”, afirma Lalueza.
“L’objectiu de les plataformes és mantenir la gent connectada el màxim temps possible, de manera que potser no incentiven que els creadors de contingut facin sessions maratonianes, però tampoc no ho impedeixen”, afegeix.
Cal tenir en compte que no només guanyen diners els broadcasters, sinó que també els fan guanyar a les plataformes que els allotgen, que “es converteixen en una presó, i a qui, a sobre, cal pagar un lloguer molt alt, perquè si no els dones diners no els surts a compte”, diu Micó.
És un model de negoci pervers que “durarà fins que s’exhaureixi. Les marques que moltes vegades patrocinen els creadors pressionaran fins que s’exhaureixi i llavors es reinventarà el format”, conclou Vallet.