El nombre de víctimes mortals de les inundacions que s’han viscut, sobretot, a la Comunitat Valenciana arribava ahir a la nit a 95. Poden ser més, perquè hi ha una quantitat encara imprecisa de desapareguts. El balanç supera els 81 morts de la riuada del Túria que el 1957 va negar València i va propiciar el trasllat del seu curs i converteix aquest episodi de pluges en el més tràgic de la història d’aquesta comunitat.
Les dimensions de la riuada que aquesta vegada ha afectat principalment les zones oest i sud de la capital valenciana –les comarques d’Utiel-Requena, la Foia de Bunyol, l’Horta de València o la Ribera– són enormes. N’hi ha prou amb una dada: en poques hores van caure a la localitat de Xiva uns 500 litres per m2, més que el que sol caure en un any. Potser només les riuades del Vallès del 1962, que van afectar Sabadell, Terrassa i Rubí i van causar prop de mil morts segons algunes fonts, superin el que va passar dimarts a València.
Els mitjans de comunicació van emetre ahir repetidament les colpidores imatges del desastre: torrents furiosos que baixaven pels carrers de diversos municipis arrossegant-ho tot al seu pas, carreteres tallades, amuntegaments de vehicles portats per la riuada, línies ferroviàries sense servei, rescats dramàtics de persones atrapades dins els seus vehicles o als seus domicilis ja gairebé sota les aigües...
A les pèrdues humanes cal afegir les materials, tant en les infraestructures, sobretot les destinades al transport, com en les sofertes pel sector agrícola, que pot haver perdut la collita de milers d’hectàrees. Els efectes de la gota freda han estat catastròfics en molts sentits. I no només a la Comunitat Valenciana. També, tot i que en molt menor mesura, a Albacete, Conca, Almeria, Màlaga, Cadis...
Les catastròfiques riuades valencianes il·lustren els ja violents efectes de la crisi climàtica
Sempre hi ha hagut a Espanya fenòmens meteorològics
extrems, capaços d’alterar completament el dia a dia. Però tothom sap que amb la crisi climàtica s’han aguditzat i han augmentat el poder destructiu: amb més calor a l’atmosfera, els fenòmens meteorològics guanyen en violència. El que ha passat a València ens ho recorda un cop més.
Combatre la crisi climàtica ha de ser una prioritat global. Però és precisament aquesta condició global, que requereix polítiques internacionals de molt laboriós consens, la que dificulta l’avenç pel camí d’una gestió més assenyada, i menys temerària, dels recursos naturals.
En canvi, hi ha polítiques d’escala estatal, autonòmica o fins i tot local que poden contribuir, i no pas poc, a contenir el gran potencial devastador dels fenòmens naturals, ja que no a evitar-los. En aquest sentit, i en vista de la magnitud de la tragèdia, ahir van sovintejar a les xarxes socials les crítiques contra les autoritats de la Comunitat Valenciana, que ara governa en solitari el PP, després que Vox deixés l’executiu autonòmic el juliol passat.
La primera de les crítiques va estar relacionada amb la lentitud de l’alerta institucional davant la tempesta que s’acostava. Perquè si bé l’ Agència Estatal de Meteorologia ( Aemet) va pujar al nivell de risc extrem (vermell) l’alerta per a la zona afectada a primera hora del matí de dimarts, i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va reportar a les 11.50 h que ja hi havia barrancs desbordats, el Centre de Coordinació d’ Emergències de la Generalitat valenciana no es va reunir fins a les 17 h, i no va ser fins passades les 20 h que es va activar l’ Es-Alert (l’avís massiu dirigit als mòbils dels ciutadans), quan ja s’havien desbordat barrancs o rius i el caos regnava a les carreteres.
Les autoritats han de proveir els recursos necessaris en prevenció i reaccionar amb rapidesa
La segona crítica té a veure amb la supressió per ordre del nou govern de la comunitat de l’ Agència Valenciana d’ Emergències, creada pel govern antecessor, el febrer del 2023, davant la previsió de noves emergències associades al canvi climàtic. Aquest organisme tenia per objecte reforçar altres serveis d’urgències preexistents, però segons els populars era redundant i només pretenia “pagar sous a eventuals col·locats a dit”.
El temps dirà quina és la pertinència d’aquestes crítiques. Ara toca trobar els desapareguts, enterrar les víctimes, avaluar els danys materials i començar a reparar-los. Però sembla indiscutible que aquesta mena de fenòmens meteorològics guanyen intensitat, i que tot el que pugui dur-se a terme
per reduir els seus efectes, atès que ara no és possible evitar-los completament, s’ha de fer sense demora i amb tots els
recursos oportuns.