Sobre el valor i la dignitat

Vaig llegir amb gust un parell dels primers llibres d’Antonio Muñoz Molina. Després, no sé per què, vaig deixar de llegir les seves novel·les. Tampoc no llegeixo els seus articles. De fet, no sé ni quin peu calça. Però, fa uns dies, em van enviar un article seu publicat el proppassat dia 9 a El País, sota el títol “Tots els valents”, en què divaga sobre la valentia i la covardia arran d’un succés recent, amb una prosa que –potser per error– m’ha recordat la de Ricardo León. En acabar la lectura, em vaig preguntar què ens ha volgut dir l’acadèmic andalús? És això: que com que un mateix no pot saber mai si respondria com un valent o com un covard en una situació límit, ningú no està legitimat tampoc per expedir credencials de valentia o dictar sentències de covardia a favor o en contra dels protagonistes d’un succés. És a dir, que no és procedent que ningú glo­rifiqui el que aguanta el tipus, ni censuri el que fot el camp, modisme equivalent a tocar el dos.

Per arribar a aquesta conclusió, Muñoz Molina s’adorna amb digressions curioses. En una lamenta que es ponderi “la mida i la potència dels atributs masculins” i “com és l’eina” d’un polític concret, per arribar després a la conclusió que “la testosterona és com aquell brandi Soberano que vèiem anunciar als televisors del paleolític franquista”. Un conyac recurrent en el seu text, ja que més endavant es recrea a referir-se al cop d’Estat del 23 de febrer com “l’espectacle dels guàrdies civils amb grans bigotis, tricorns i exabruptes de bevedors de conyac, que empunyaven les pistoles amb una rigidesa de titelles d’esperpent”. Després, alaba sense reserves el comportament de Suárez i Carrillo al Congrés aquella tarda del 23 de febrer de 1981, quan tots dos van romandre asseguts al seu escó, mentre els altres diputats es tiraven a terra per amagar-se; però això no li impedeix concloure que “és sens dubte admirable el coratge personal i civil d’aquests dos homes: però no crec que hagi de ser usat per rebaixar la dignitat o posar en dubte l’enteresa dels que sí que es van amagar als seus escons (…) A ningú no se li pot retreure que actuï segons l’instint primari de supervivència (…)”. En resum: segons Muñoz Molina, no hem de jutjar ningú, perquè no sabem què faríem nosaltres en idèntic cas, raó per la qual no cal lloar els uns i censurar els altres facin el que facin. O sigui, igualitarisme, relativisme i nihilisme.

La sorpresa i el repudi que em provoca aquesta tesi són absoluts. Però no m’entretinc a defensar la meva posició, perquè rebaixaria la seva evidència: no és el mateix aguantar que arronsar-se, per això cal elogiar el que s’arrisca i prendre nota del que fuig, perquè no és el mateix pel que fa al futur. El que fuig una vegada fuig gairebé sempre. Tot plegat, amb independència del que cadascú de nosaltres hauria fet en un tràngol idèntic.

Alfons XII, que va morir el novembre del 1885, als gairebé 28 anys, se la va jugar dues vegades durant l’últim any de la seva vida, quan ja sabia que estava condemnat: portava sempre un mocador vermell a la butxaca per dissimular els seus esputs sanguinolents de tuberculós. La Nit de Nadal del 1884 hi va haver un fort terratrèmol a Almeria, Granada i Màlaga, amb diversos pobles arrasats i centenars de morts. El rei va recórrer aquells llocs desolats del 9 al 22 de gener, muntant a cavall i de vegades a peu. Va tornar a Madrid fet miques. Però l’esperava una altra. El còlera procedent de l’Índia va entrar a Espanya pel port de València i va penetrar a Castella. Aranjuez fou molt afectat. I a Aranjuez se’n va anar Alfons XII en contra de la voluntat de Cánovas, d’incògnit i amb un sol ajudant militar. Era el 2 de juliol de 1885. Moria quatre mesos i 23 dies després. Com diria el seu fill Alfons XIII, després de patir un atemptat a París durant un viatge d’Estat: “Són gangues de l’ofici”.

El mateix que potser van pensar els reis Felip VI i Letícia quan van assumir amb valor, dignitat i en solitari la representació de l’Estat –i d’Espanya– a Paiporta. Els espanyols que volem seguir sent-ho els devem gratitud.