Més enllà de l’ Ebre” –expressió pejorativa alhora que errònia feta servir per traçar una frontera neuronal entre Catalunya i Espanya– hi ha quatre comarques catalanes: Ribera d’Ebre, Montsià, Baix Ebre i Terra Alta. Aquestes comarques constitueixen les Terres de l’Ebre, a les quals, com tot territori meridional, agrada un atàvic victimisme i lamentació. Hi contribueix aquella pesada frase que ens situa, els que vivim allà, en un permanent ostracisme mental que ens enfonsa en uns llimbs laberíntics entre Catalunya, Aragó i la Comunitat Valenciana. L’antiga demanda d’una cinquena província va evidenciar el deliri congènit dels ciutadans fronterers que, fins i tot sentint-se catalans, han de reivindicar tant sí com no la barreja de gens i la idiosincràsia col·lectiva. Per això dol que als de la Terra Alta, quan obrim la boca a Barcelona, ens confonguin amb lleidatans, i als del Baix Ebre i el Montsià, amb valencians.
Ens empipa que ens bategin com “els de per allà baix”, però ens enorgulleix reivindicar-nos com a tals
Paradoxalment, l’únic element que ens uneix és el profund arrelament a la terra, tant que de vegades confonem el veïnatge d’ús amb la propietat d’abús. Ens importa un rave que el Priorat o el Penedès es morin de set. L’ Ebre s’emmarca en aquell concepte acaparador fins al punt d’arrogar-nos la potestat de qui mereix ser beneficiari de la nostra generositat. I el Delta és un bé tan preuat que Déu ens deslliuri de deixar-ne en mans alienes la conservació. Els nostres veïns catalans han de pagar amb la mateixa moneda d’una intangible insolidaritat de què, suposadament, som víctimes pel simple fet de viure al sud. Ens empipa que ens bategin com “els de per allà baix”, però ens enorgulleix reivindicar-nos com a tals. Som, els de l’ Ebre, bipolars i queixosos. Raons, de vegades, no ens en falten. La tramuntana sembla que no mou parcs eòlics, com sí que mouen el mestral o el garbí, cosa que atribuïm a la debilitat dels barcelonins per l’ Empordà o la Cerdanya. En canvi, anar fins a la Terra Alta de nit és endinsar-se en un decorat d’ Encontres a la tercera fase . El transport públic es limita al bus –allà on arriba–, ja que els trens fa anys que van deixar de complir la seva funció. Les carreteres, infaustes. Els agricultors, a la desbandada. El turisme, incipient. El paisatge, amenaçat. I els governants, a la seva. A part d’una competició ciclista, no hi ha cap projecte que uneixi tot l’ Ebre. Els diners no han escassejat. Les nuclears han inundat de milions aquesta zona des dels vuitanta. Malgrat això, ningú no ha frenat la despoblació –exceptuant la costa–, atreure indústria, ni tan sols la vinculada als productes autòctons, ni fomentar l’emprenedoria. Els hem malgastat en xarangues. Com podria passar amb els 800 milions del Fons de Transició Nuclear, amb una destinació gairebé ignota, a repartir entre 185.000 habitants. En altres verals es fregarien les mans. Aquí continuarem amb el nostre mantra queixós.