Parin bé l’orella al vídeo. Perquè cada vegada que la bancada del PP al Senat respon amb un ‘sí!’ coral a les preguntes a l'aire de la seva directora d’orquestra, Alicia García Rodríguez, se sent de fons, quasi inaudible un “no!”. És la ranera de la veu d’Alberto Casero. Fins a set cops la fem ressonar de manera endimoniada als nostres caps, com si Casero fos una mena de Beetlejuice ideal per engegar-ho tot a dida. Ens val només imaginant-nos-ho, perquè som perversos i perquè la vergonya aliena ens du a desitjar el boicot a la performance encara que sigui només dins nostre.
El febrer del 2022, l’exdiputat i exsenador popular va fer el ridícul, perquè el seu error va permetre convalidar la reforma laboral del Govern de Pedro Sánchez. No passa res. Tothom té dret a fer el ridícul sempre que no se’n faci partícip algú altre. És un sentiment que pot ser plenament propi i sense afectació en altres cercles aliens i, per tant, no esdevenir un problema. Fins i tot indueix sovint a riure. Però si es traspassa un límit i es col·lectivitza, passa a provocar, a més, vergonya aliena. Aquí s’acaben les rialles i és en aquest punt quan cal demanar responsabilitats.
En aquella actuació de García Rodríguez hi ha vergonya aliena. Aixeca les mans primer, avisant amb els dorsos dirigits a l'audiència, com quan a missa el sacerdot alerta que hem d’aixecar el cul del banc. Llavors, comença la coreografia amb ministres com a espectadors de luxe de l’enumeració de casos judicials que afecten el PSOE.
“La cara de Bolaños és com la del nen que veu la primera cavalcada de Reis” (@Pomodor66128209); “Que algú li munti un parc de boles al PP al Senat” (@D_S_Iglesias). @pennylanebcn se’n fa creus i recorda que “ho diu el partit dels 267 casos de corrupció d’un total de 588” comptats a casos-aislados.com.
Tot plegat forma part d’una farsa teatral en tres actes i dos dies de glòria del PP al Senat a la qual ha posat el colofó una altra senadora del partit afirmant que les destitucions a València de dues conselleres de Mazón són “una pèrdua” que “s’afegeix” als 222 morts de la DANA, i que va començar de manera trepidant quan els popular van propiciar un aquelarre ultra que ens va fer retrocedir diverses dècades.
“Acabar el 2024 sortint a defensar la teoria de l’evolució no ens ho esperàvem”, diu @emmavallespinos després que Mayor Oreja defensi al Senat el creacionisme. És el menys lesiu que s’hi diu, perquè s’hi reclama, per exemple, la prohibició de l’avortament o teràpies perquè els gais es converteixin en heterosexuals.
Retrògrad. Per tirar enrere ens agraden més les coses mundanes: el bigoti Grison dels anys vint del segle passat; el vinil, si fa falta també per escoltar-lo del revés, com la febre als anys vuitanta de trobar missatges ocults a favor de Satan; o veure un Mario Vaquerizo que ja “és Rocío Jurado ideada per Tim Burton” a la foto que adjunta @bakairr. Però no aquest aquelarre al Senat, que fa difícil saber si ha estat només ridícul i si a més ens ha provocat vergonya aliena.
Lee también
