La dissenyadora Alicia Núñez els va batejar com una “aliança contra la mediocritat” i ho va certificar ahir a la nit l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, en el senzill homenatge desenvolupat al Saló de Cent a la generació dels joves dels vuitanta, que a hores d’ara es pot etiquetar de gent de profit.
“Que cap no es jubili!”, va demanar a tall d’edicte l’alcalde de Barcelona a alguns dels 165 fotografiats per la sueca Maria Espeus als anys vuitanta, retrats en blanc i negre d’uns xitxarel·los tímids, tendres, arrogants o fanfarrons. Aquell treball d’estudi va donar forma, aquest 2024, a l’exposició i llibre Hola, Barcelona , exposada primer al Dry Martini de Barcelona i, ara, al de Madrid (la idea se li va ocórrer a Javier de las Muelas en despertar-se, cap a les quatre del matí, com té per costum).
“Que cap no es jubili”, va demanar Collboni als ‘dels vuitanta’ retratats per Espeus
El Saló de Cent va acollir aquest homenatge als supervivents, gairebé tots en actiu, d’aquella joventut dels vuitanta que va saber estar a l’altura de l’envit: modernitzar Barcelona, desenllardar-la, innovar i, sense que sembli el títol d’un llibre d’autoajuda, de manera divertida. Ells van ser els últims ramblers la caserna dels quals, en tot cas, va ser Zeleste, sala recordada i complimentada per Jaume Collboni en el seu discurs, tot i que avui seria el mateix Ajuntament de Barcelona el seu principal corc, per allò que el soroll –el nocturn– mata i tortura.
El Saló de Cent va acollir un grapat dels retratats per Maria Espeus, que continua fent soroll, encara amb el seu accent suec. No és una llista exhaustiva: Fernando Amat, Loquillo, Joan Gràcia, Paco Mir, Javier Mariscal, Juan Bufill, Toni Riera, Marcel Montlleó, el mateix Javier de las Muelas i d’altres que, pel meu mal cap, ometo. Se n’han anat molts dels fotografiats: Toni Miró, Àngel Casas, Bigas Luna, Pau Riba,
Ocaña...
Jaume Collboni, amb alguns dels barcelonins retratats als anys vuitanta per la fotògrafaMaria Espeus
Javier de las Muelas va retre homenatge als bars on et coneixen i saludes el veí i va aprofitar per sol·licitar dues coses assenyades: si els barcelonins volen mantenir els establiments amb personalitat, estaria bé que els freqüentessin. I dos: un emplaçament per a una escultura de Javier Mariscal, a tall de record perenne d’aquesta generació dels vuitanta, que va aplanar el terreny als Jocs Olímpics sense saber que també arribaria el pujolisme. Gay Mercader, un altre fotografiat per Espeus, va dir allò que “Barcelona era una festa, fins que va arribar Jordi Pujol!”.
La susdita aliança contra la mediocritat es va abstenir d’entrar en política, tot i que van ser part de la transició social. El periodista Màrius Carol va citar Josep Pla en l’acte. “El català pot ser, de vegades, antipàtic. El barceloní no ho és gairebé mai. Però la seva simpatia és moderada i discreta”. I és que a aquests 165 fotografiats els deien també “laietans”. I al crit de “ Visca Barcelona!” Va acabar l’acte, nostàlgia sense almívar.
