Emmanuel Macron va rebutjar ahir a la nit, de manera taxativa, la possibilitat de dimitir –com a conseqüència de la greu crisi política que viu França– i va dir que pensa completar el seu mandat de cinc anys, que expira la primavera del 2027. En una al·locució televisada de deu minuts, el president francès va ser molt dur amb l’esquerra i amb l’extrema dreta per haver votat, abans-d’ahir, la moció de censura contra el Govern de Michel Barnier. Les va acusar d’haver format “un front antirepublicà”, un dels pitjors retrets polítics que es poden fer a França.
El cap d’Estat va dedicar les crítiques més ferotges al partit de Marine Le Pen, el Reagrupament Nacional ( RN, extrema dreta), perquè “han escollit el desordre”, dins d’una estratègia molt clara de precipitar uns comicis presidencials que portin Le Pen com més aviat millor a l’ Elisi.
Un dels problemes del president és que, des que va arribar al poder el 2017, ha abusat de les al·locucions “solemnes” (el terme utilitzat pel mateix Elisi), que han anat seguides de pocs resultats i una mediocre gestió. Molts ciutadans s’han cansat d’escoltar-lo. Segons un sondeig de Toluna-Harris Interactive per a la cadena LCI, el 64% dels francesos són partidaris de la dimissió del cap d’Estat per intentar desbloquejar el país.
Els arguments de Macron per excloure una renúncia anticipada van ser que havia estat elegit democràticament i que la seva responsabilitat “exigeix vetllar per la continuïtat de l’ Estat, el bon funcionament de les institucions, la independència del país i la protecció de tothom”. Va esmentar expressament la pandèmia, amb la seva crisi econòmica associada, i la guerra d’ Ucraïna.
“L’únic calendari que m’importa no és el de les ambicions, és el de la nostra nació –va assegurar amb la gravetat una mica teatral que el caracteritza–. Encara queden 30 mesos fins al terme del mandat que vostès em van confiar, el Govern pot actuar”.
Macron va anunciar que nomenarà un nou primer ministre els pròxims dies, i que la prioritat serà elaborar un pressupost, si bé va admetre que, de manera provisional, s’haurà d’aprovar una llei especial que aplicarà el pressupost del 2024 fins que el Parlament pugui aprovar un nou text per a l’any que ve.
Segons es va filtrar des del palau presidencial, ja hi ha divergències entre les mateixes files macronistes sobre la persona adequada per al càrrec. Semblava que el ministre de Defensa,
Sébastien Lecornu, era el favorit, però entre els seus correligionaris suscita resistències.
Un 64% dels francesos prefereixen la renúncia del cap d’Estat per desbloquejar el país, segons un sondeig
Per primera vegada Macron va fer una mica d’autocrítica indirecta de la seva decisió d’avançar les eleccions legislatives, al juny. Va reconèixer que molts han discrepat i va acceptar la responsabilitat. Però també va posar en relleu el fet d’haver donat la veu al poble. El president va insistir que l’oposició pensava de tota manera tombar el Govern a la tardor.
Malgrat la bona voluntat de Macron, res no garanteix que França s’estalviï un llarg període de turbulències. Poques hores després de la caiguda del Govern de Barnier en la primera moció de censura exitosa des del 1962, l’esquerra radical i l’extrema dreta ja van amenaçar de tombar el pròxim executiu si no es compleixen les seves exigències.
La cap del grup parlamentari de La França Insubmisa ( LFI), Mathilde Panot, i altres membres d’aquest grup radical van avisar que censurarien qualsevol primer ministre que no surti de l’esquerra. Per la seva part, el diputat de l’ RN Laurent Jacobelli i altres dirigents del partit de Le Pen van advertir que s’han de tenir en compte les seves línies vermelles en el pressupost i que tenen dret a donar el vistiplau al nou cap del govern. No toleraran algú que hagi estat obertament hostil o insultant cap a ells en el passat.
En aquest ambient de divisió irreconciliable, Barnier va anar
al matí a l’ Elisi per oficialitzar
la seva dimissió davant el president. Macron la va acceptar i li
va encarregar, com és habitual, que continuï despatxant els assumptes corrents fins que sigui reemplaçat.
El cap d’Estat, que va trigar dos mesos a l’estiu per escollir Barnier, ara vol anar molt més ràpid per evitar la sensació de buit de poder. També hi influeix la cimera mundial oficiosa a París del pròxim cap de setmana amb motiu de la reobertura de la catedral de Notre-Dame, a la qual assistirà el president electe dels Estats Units, Donald Trump.
Dins de les consultes obligades, Macron va parlar durant la jornada amb la presidenta de l’ Assemblea Nacional, Yaël Braun-Pivet, i el seu homòleg del Senat, Gérard Larcher.
Sonen dos possibles noms per ocupar el palau de Matignon. A més de Lecornu, molt pròxim a Macron, François Bayrou, veterà alcalde de Pau, exministre, ex candidat presidencial i líder del Moviment Demòcrata ( MoDem), un partit aliat de Macron des del 2017. Macron va dinar amb Bayrou a l’ Elisi, no se sap si simplement per mantenir-hi consultes o per oferir-li el càrrec.
Entre les files de Macron ja hi ha divergències sobre el nom del nou primer ministre
Entre els analistes hi ha escepticisme sobre la sortida a aquesta greu crisi, atesa la fractura a l’ Assemblea Nacional i la impossibilitat constitucional de convocar eleccions legislatives abans del juliol. Le Figaro , en el seu editorial, va deplorar “la confusió i mediocritat” d’una classe política que ha arrossegat el país al caire de l’abisme. “ Macron, davant un camp de ruïnes”, va titular el rotatiu L’Opinion . Libération va qualificar de seriós error estratègic la decisió de Le Pen de fer caure el Govern, ja que la líder de l’extrema dreta tenia una oportunitat magnífica d’oferir una imatge de responsabilitat, mentre podia continuar condicionant el Govern i obtenir-ne rèdits.
Un dels elements més còmics, gairebé surrealistes, de l’actual crisi és la disponibilitat a ser nomenada primera ministra que ha mostrat públicament l’exministra socialista Ségolène Royal. La frustrada candidata a l’ Elisi el 2007 ja es va declarar aspirant al càrrec a l’estiu, quan Macron demorava la seva decisió. El seu atreviment va deixar a molts perplexos. Però ara ha tornat a la càrrega. Segons ella, entre els seus molts mèrits hi ha “venir de l’esquerra” i ser “experimentada i aglutinant”. En l’edició digital de Le Figaro hi havia més de 800 comentaris de lectors sobre la notícia, cada un més mordaç que l’anterior, que es burlaven de l’ambició desmesurada de Royal i criticaven tant la seva trajectòria política com la de qui ha estat el seu company i pare dels seus fills, l’expresident François Hollande, avui diputat, que va votar la censura a Barnier.
