Barcelona, com moltes altres ciutats, ha programat en teatres i auditoris obres de Giacomo Puccini amb motiu del seu centenari. En aquest cas, un centenari luctuós perquè el que es commemora no és la data del seu naixement (22 de desembre del 1958, Lucca, Itàlia) sinó la de la seva mort prop de Brussel·les, el 29 de novembre del 2024.
Puccini, que era un fumador empedreït, havia anat a Bèlgica per tractar-se d’un càncer de laringe. Sembla que fumava compulsivament quan componia, sempre en habitacions tancades i durant dies sencers, però també en les sessions llarguíssimes amb els seus llibretistes principals, Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, a les quals s’unia sovint l’editor Giulio Ricordi.
Illica i Giacosa van escriure els llibrets de les tres òperes més interpretades de Puccini: La bohème (1896), Tosca (1900) i Madama Butterfly (1904). Les tres procedeixen d’obres importants que els llibretistes van saber adaptar. Scènes de la vie de bohème, del novel·lista francès Henri Murge, dona peu a la primera, i el drama La Tosca de Victorien Sardou, a la que porta el mateix títol.
Per a Butterfly ja no van ser només els autors francesos, com Pierre Loti amb Madame Chrysanthème, font d’inspiració, sinó els nord-americans: principalment John Luther Long, amb el conte Madame Butterfly, dramatitzat per David Belasco, reconegut productor teatral a més d’autor.
Puccini és proper i íntim; les seves melodies ens commouen d’una manera profunda, inoblidable
Alguns especialistes en Puccini apunten que aquesta òpera, corregida després de l’estrena fins a quatre vegades, va basar-se en fets esdevinguts a principis de la dècada del 1890, a Nagasaki, ciutat que després de la Segona Guerra Mundial es faria cèlebre, tristament. A més és la primera òpera pucciniana situada en un escenari exòtic. En aquells dies, el Japó ja havia donat peu a les anomenades japoneseries, una moda que va afectar tant la literatura com la decoració.
Puccini compta amb nombrosos biògrafs que ofereixen interpretacions curioses, algunes basades en aspectes psicològics relacionats amb la pèrdua del seu pare als cinc anys, pèrdua de la qual el nen va poder sentir-se responsable ja que estava enamorat de la seva mare i això repercutiria després en la seva relació amb les dones.
Confesso que aquest tipus d’interpretacions em sedueixen poc, encara que, certament, Puccini va ser un faldiller empedreït. Es va casar el 1904 amb Elvira Bonturi, amb la qual havia conviscut durant anys quan ella estava casada amb un amic del músic, Narciso Gemignani, tenor diletant i igualment faldiller que va morir el 1903 a conseqüència d’una pallissa que li donà un marit enganyat.
Lee tambiénCensura de llibres
Gràcies a la correspondència amb Elvira sabem de la gelosia d’ella i de l’interès del músic a mantenir-la en un segon pla. En la vida de tots dos, novel·lesca per si mateixa, hi ha un esdeveniment dramàtic: Elvira va acusar públicament la seva criada, Doria Manfredi, de 23 anys, d’adulteri. La noia es va suïcidar enverinant-se, i l’autòpsia va revelar que era verge. En conseqüència, la senyora Puccini va ser processada per calúmnies i condemnada a cinc mesos de presó que no va complir, en pagar una quantitat força important a la família Manfredi.
No sabem quin vincle es va poder establir entre Doria i Giacomo, però sí que aquest mantenia una relació amb Giulia Manfredi, cosina de Doria, i que van tenir un fill.
Va influir la vida de Puccini en la seva música? La gelosa Tosca va poder tenir alguna cosa a veure amb Elvira? El suïcidi de Doria, amb el de l’esclava Liu de Turandot ? Tal vegada. Resulta difícil separar la vida dels artistes de l’art que produeixen, però interpretar les obres en claus relacionades amb la seva vida no em sembla encertat del tot.
Puccini era un gran músic, va saber a més connectar amb un públic que li ha continuat sent fidel fins a l’actualitat. Per poc melòmans que siguem, som capaços de taral·larejar Che gelida manina, Vissi d’arte o Nessun dorma i de reconèixer els seus temes, amb els quals infon alè a cadascun dels seus personatges anunciant-los i subratllant la seva presència a escena.
Tal vegada Verdi i Wagner són musicalment més grans, però Puccini és més proper i més íntim. Les seves melodies ens commouen d’una manera més profunda, més inoblidable. Envoltats per tantes DANA i de tota mena, la música de Puccini serveix de consol. Proveu-ho.
Lee tambiénReflexions després de la tragèdia
