Una xerrada infinita amb Borges és un somni que ningú no ha pogut aconseguir. Qui s’hi va aproximar més va ser el seu amic Osvaldo Ferrari, periodista i poeta 50 anys més jove, que el 1984 i el 1985 va mantenir amb ell, a Radio Municipal, 118 breus converses setmanals, al voltant d’un quart d’hora cadascuna, que Seix Barral ha editat amb el títol Los diálogos per a goig desbordant de tants, entre els quals em trobo. Borges va posar només una condició: que els temes no fossin acordats prèviament (“no conversem mai cap a un objectiu”). L’argentí revindica Sòcrates, el filòsof que no va escriure mai res, lamenta –ell!– que els llibres no et responen i explica que per això els grecs van inventar el diàleg, “la millor cosa que registra la història universal”, una conversa sense pautes a la qual un arriba obert a entendre les raons de l’altre i sense la qual “la cultura occidental és inconcebible”.
“Jo vaig tenir la noció, a l’entrar en contacte amb Borges, de participar en una nova dimensió”, ha declarat Ferrari. A aquesta tercera fase, a aquest fascinant Aleph oral, de densitat filosòfica i bellesa plàstica, ens trasllada aquest volum de gairebé 800 pàgines.
Borges defineix els argentins com a “europeus a l’exili”, i per això fins i tot més europeus que els que ens vam quedar al Vell Continent. Parla de les seves lectures, les seves passions, les seves idees, la seva ètica, i fins i tot de la seva mare (“li dec tant a la seva indulgència”), que li llegia en veu alta durant hores, va traduir Saroyan, D.H. Lawrence... I, segons confessa l’argentí, “va inventar el final d’un dels meus contes més coneguts, La intrusa” i va ser així mateix l’autora real de la traducció de Las palmeras salvajes de Faulkner que va firmar per a la posteritat el seu fill (“jo només la vaig revisar després, i gairebé no hi vaig modificar res”).
Ferrari, cap a qui Borges té paraules que evidencien la seva profunda amistat, no es parlava amb la vídua de l’autor, María Kodama (que va morir l’any passat), perquè, malgrat que Borges li va cedir a ell per escrit els drets de les xerrades, ella va pledejar durant cinc anys als jutjats per arrabassar-los-hi (finalment, un jutge va donar la raó a Ferrari). El periodista-poeta apunta un tema difícil: demana –com al seu dia va fer la germana de l’autor, la pintora Norah Borges– que les restes de l’escriptor es repatriïn a Buenos Aires. “De cap manera ell no hauria volgut morir a Ginebra, ell volia ser a Recoleta”. I recorda que hi va haver intents de repatriació, als quals Kodama es va oposar. “En termes simbòlics seria una obligació de tots nosaltres que ell vingués i pogués estar amb els seus avantpassats al lloc on volia ser”. Queda dit.
Lee también
