La lleialtat perduda

Un any més, la festa de la Constitució ha estat escenari de fractura i desdeny. Alts personatges de la política han tornat a repartir credencials de constitucionalitat i han expulsat de la magna llei els adversaris. D’altres, en canvi, se n’han exclòs orgullosament. El constitucionalisme inclusiu fa anys que és mort. Uns volen instrumentalitzar la Constitució amb majories més que precàries i d’altres confien d’anar-la remodelant al seu gust per la via judicial. Per diverses raons­, els jutges han assumit un rol que va molt més enllà de la tutela tècnica. Els equilibris entre els poders s’han desballestat. Ni l’executiu, ni el Senat de majoria absoluta popular, ni la majoria agafada amb pinces del Congrés, ni els governs autonòmics ni els jutges no desaprofiten l’oportunitat d’imposar-se despòticament aprofitant qualsevol escletxa o conjuntura favorable. Si un alt representant d’algun dels poders tingués la temptació de ser lleial a la Constitució d’una manera que pogués posar en perill els interessos del seu grup, provocaria rialles despectives. La lleialtat al conjunt fa dècades que es considera un perjudici tant per als partits com per als corrents judicials.

La vida política és una guerra oberta, sense treva, que només pot acabar d’una manera traumàtica, com s’està veient a molts altres països occidentals. Es comença a veure a França, on els extrems, aprofitant l’oxidació de la petulant orfebreria tàctica del president Macron, fomenten sense manies la tensió institu­cional per tal que ressorgeixi a França la tradició d’un gran terratrèmol revolu­cionari. No se sap què passarà amb la segona administració Trump als EUA, però segur que en caurà una de grossa. La Gran Bretanya del Brexit i les tensions territorials a Escòcia o Catalunya van anticipar el que està arribant a tot arreu. A tot Occident les tensions fratricides progressen. S’alimenten del malestar de les classes mitjanes, de l’estancament del preu del treball, del conflicte intergeneracional, de l’encariment imparable de l’habitatge, de la guerra cultural sobre gènere, memòria històrica o tradicions (l’estrella de Nadal), de les visions apocalíptiques sobre el futur i, sobretot, de la creixent percepció que els espais nacionals desapareixen en un món globalitzat on ja ningú no se sent a casa: ni els autòctons, ni els migrants ni els turistes.

En aquest context occidental caracteritzat pel neguit identitari, la por del futur i les guerres culturals (i, al damunt, les guerres reals: Líban, Gaza, Ucraïna i, altra vegada, Síria), en aquest context alarmant, que hauria d’incentivar la unió per plantar cara l’adversitat, resulta que l’apel·lació al consens i a la lleialtat fa riure. Se’n riuen els cínics, els ressentits i els irritats, que són creixent majoria. Ja pràcticament ningú no creu en aquell pacte històric que, durant uns anys, va facilitar no res més (però tampoc menys) que el reconeixement de la varietat de posicions ideològiques i d’emocions nacionals existents a Espanya. Durant els primers quinze anys de democràcia recuperada, hi va haver tensió política i controvèrsies molt grans. Hi va haver fins i tot un intent vistós de cop d’Estat militar. Però l’essència del pacte constitucional es mantenia.

Era un pacte molt senzill: oferia pau, democràcia i respecte a canvi de reconeixement mutu. Pot semblar poc, però era moltíssim, no solament en comparació a l’etapa anterior (la llarga, tediosa i violentíssima dictadura de Franco), sinó en comparació al que hem tingut després: aquest creixent clima de crispació, primer, de conflictivitat generacional i territorial després i, finalment, aquest simulacre constant de guerra civil que des de Madrid s’irradia a tot Espanya, i del qual ja no sembla possible sortir-ne sense la derrota total d’un dels bàndols­.

No se sap on pot arribar l’instint tràgic de la política espanyola. És una constant històrica ara exacerbada pel context internacional. Tot i això, l’esperança no s’ha de perdre mai. L’esperança transforma els que en tenen i els fa resistents a la desesperació. Mentre hi hagi ciutadans disposats a posar-se enmig dels que es barallen, disposats a jugar-se la cara per la reconciliació, no es podrà descartar la hipòtesi d’un gir reconciliador i d’un retorn a la lleialtat perduda.