Quan Encar Robles ( Oriola, 1981) rememora la seva infància, és difícil que no li vingui al cap una imatge d’ella mateixa amb un llapis a la mà. “Dibuixo des que era petita. Era estrany el dia que no dibuixés”, reconeix a Guayana Guardian des del saló Manga Barcelona, que ahir va acabar la 30a edició després de quatre dies d’activitats i de convidats estrella, com ara els dibuixants japonesos Naoki Urasawa o Yumiko Igarashi.
Són molts els que aquest cap de setmana van aprofitar per comprar-se l’última obra de tots ells perquè se la signessin, com també va passar amb la de Robles, Demon quest (Fandogamia), que va guanyar el premi del saló a millor manga d’autoria espanyola. “Em va agafar totalment desprevinguda. Vaig pujar a l’escenari sense saber què dir. Estic il·lusionada perquè aquest és un guardó que té el suport del públic, i no hi ha saló en què hi hagi lectors que controlin més de manga que aquí”.
“Qui es podia imaginar quan érem petites que una podia acabar sent una mangaka?”
Demon quest convida el lector a endinsar-se en un videojoc amb aquest mateix nom que va conquerir el cor de l’Andrés quan era nen i que ara, 40 anys més tard, vol reviure amb la seva filla Susana després de retrobar-lo a les golfes. “Ell s’adona que no és exactament com recordava. Els personatges semblen haver canviat, però no sap si és cosa de la seva memòria o que, a la seva edat, les coses es veuen d’una altra manera. També creia que era un jugador avantatjat, i s’adona que la seva filla sembla haver nascut per a això. Les noves generacions estan molt més al dia en videojocs”.
A Robles, la gran majoria la coneix com Enkaru. Quan va començar a estudiar japonès, es va posar aquest nom artístic, ja que, “en aquest idioma, el meu nom sona semblant i semblava tret d’un manga”. Aquest àlies s’adequava molt bé a una jove que devorava còmics de Mortadel·lo i Filemó i que des dels vuit anys dibuixava les seves pròpies històries. A poc a poc, es va anar endinsant en el món del manga en plena febre dels noranta, quan tota mena d’animes es començaven a emetre per televisió.
“ Dragon Ball ens va marcar molt a tota una generació, com també Ranma i Sailor Moon . Van ser els dibuixos de la nostra infància i adolescència i no els oblidem. No volem oblidar-los, fins al punt que ens hi hem acabat dedicant”.
No sempre va tenir clar que això fos una opció. De fet, va estudiar disseny, pel que pogués passar, i per a la tranquil·litat de la seva família. Dues feines que fa anys que prova de compatibilitzar. “Qui podia imaginar quan érem petites que una podia acabar sent una mangaka? No en teníem referents, i menys espanyoles. Semblava que, si no eres japonesa, no t’hi podies dedicar. El mateix públic entenia que les vinyetes serien de segona categoria”, declara.
“Avui dia, això no passa–continua–. Som cada vegada més i hi ha moltes més dones. Hem crescut amb això i ja no s’aprecien les diferències entre els traços. També tenim més confiança en la nostra feina. Si pogués anar al passat, li diria a l’ Encar nena que persistís i que no escoltés els que li deien que arribar fins aquí era impossible. Els somnis, amb esforç, es compleixen”, conclou.
Semblava difícil créixer més, però el Manga Barcelona ho ha tornat a aconseguir. Meritxell Puig, directora de Ficomic, entitat organitzadora del certamen, va confirmar un nou rècord: 167.000 visitants al llarg de quatre dies, 2.000 més que en la passada edició: “Ha estat un any històric”.
