Una generació de pintores amb obres plenes d'humor, sexe i protesta
Art a París
La retrospectiva de Tom Wesselmann en la Louis Vuitton il·lumina a una generació de pintores que van quedar en segon pla davant els seus col·legues masculins
'Triptych II' (Beach girl), 1963', acrílic amb poliestirè sobre plafó de fusta de Marjorie Strider
Als magatzems visitables de la penúltima meravella museística de Rotterdam, el Depot del museu Bojmans van Beuningen, hi ha una peça sensacional de l'artista francoveneçolana Marisol Escobar, un cotxe fet de fusta acolorit que sembla una joguina de nens gegant.
Encara que Marisol tingui, per exemple, un grapat d'obres a la col·lecció del MoMA, és una artista semidesconeguda perquè els grans noms del seu moviment, el Pop Art, sempre han estat homes... I encara.
Dues excepcions
Tret de Yoko Ono i Kusama, la majoria d'artistes pop (Drexler, Marisol, Strider, Axel o Kogelnik) van quedar gairebé en l'oblit
Un dels molts mèrits de la monumental retrospectiva a Tom Wesselmann en la Fondation Louis Vuitton de París és que posa a l'aparador a artistes que, tret de Yayoi Kusama o Yoko Ono, són pocs conegudes en un mar navegat per homes.
'Self obliteration', obra de Yayoi Kusama creada entre 1966 i 1974 en la Fondation Louis Vuitton de París
En la llista, els David Hockney, James Rosenquist, Claes Oldenburg, Daniel Buren, Robert Rauschenberg, Andy Warhol, Richard Hamilton, Peter Stämpfli o Jasper Johns. La família Pop i post Pop és molt àmplia. També els avis i pares, que van establir les bases del joc, l'absurd i l'exageració, com els surrealistes i els dadaistes són presents a la mostra
Per sort, a l'aparador del museu del Bois de Boulogne hi ha lloc per a tothom. També per a les dones que no només aporten variacions estètiques sinó que agullonen més i més profundament en qüestions com el desig, el sexe agradable, la violència, masclista o la crítica a les guerres.
Marjorie Strider (1931-2014)
Sexe i plaer
'Welcome', acrílic sobre masonita del 1963 que suggereix sorpresa, però també el plaer de l'orgasme
La feina de la pintora i escultura dels Estats Units Marjorie Strider (1931-2014) és notable, té connexions amb les composicions de Roy Lichtenstein, però són més atrevides, i se centren no tant en la tristesa de la dona enamorada sense esperança, com en el plaer sexual, en l'orgasme. Peces com Welcome, del 1963, donen una idea d'ella. Les seves pintures tridimensionals i assaonades de vegades amb una pornografia còmica entronquen amb les de Wesselmann.
En el seu moment Strider es va relacionar molt amb els Oldenburg: a petició de Patty, i com a regal per a Claes, Strider model els seus pits en xocolata. D'aquella relació, l'artista va fer més atenció a l'escultura inflable. A Triptych II, Beach Girl, del 1963 reinventa el retrat de noies amb biquini on la protagonista és la dona, el fons és pla i monocolor.
'Triptych II' (Beach girl), 1963', acrílic amb poliestirè sobre plafó de fusta de Marjorie Strider
Evelyne Axel (1935-1972)
Seducció i color
'Ice cream, 1964', obra de l'artista belga Evelyne Axel
La belga Evelyne Axel (1935-1972) segueix una línia semblant a la de Strider però amb una imatge més neta, igual d'atractiva i seductora. A Ice cream, del 1964, una dona llepa amb gust un gelat igual que avui dia ho fan els anuncis televisius amb inacabable mal gust. A La femme de marbre, de 1968, Axel entronca amb les figures femenines, escultures planes, de Wesselmann, però a la seva manera, afegint materials nobles com el marbre, encara que en realitat sigui una imitació.
'La dona de marbre', obra de 1968 d'Evelyne Axel, que té paral·lelismes a les escultures en dues dimensions de Tom Wesselmann
Marisol Escobar
Joguines molt serioses
'John Wayne', del 1963, obra de Marisol Escobar retratant l'actor en una versió humorística de l'hompre per antonomàsia dels anys 50
Si Marisol no ha arribat als nostres temps com una artista hiperconeguda és potser perquè altres col·legues, Yoko Ono o Yayoi Kusama, han copat aquells llocs. Cal deixar clar que els artistes masculins van col·laborar amb les seves col·legues femenines i els van donar suport.
Marisol el van animar creadors que no eren Pop com el llegendari Hans Hoffman, ajudant de Robert Delaunay i mestre de Jackson Pollock, que també va ajudar l'artista al costat de Franz Klein o Lichtenstein. A la mostra de Wesselman presenta un John Wayne, del 1963 muntat a un cavall que sembla medi pantera, no la imatge que de dur, masculí i conservador que The Duke donava dins i fora dels platós.
Rosalynd Drexler (1926-)
Contra el mascle alfa
‘Love and Violence, 1965', denúncia a tot color de la violència masclista en un oli de Rosalynd Drexler
Rosalynd Drexler (1926) mereixeria un article sencer, només per a ella. En la seva llarga vida, acaba de complir 98 anys. Drexler ha guanyat premis per les seves obres de teatre (un Obie, un Emmy), va novel·lar el guió de Rocky, Oscar a la millor pel·lícula, i fins i tot va ser lluitadora professional de wrestling.
A les seves pintures hi ha alguna cosa de tot això: barra, dones que són molt independents o que intenten ser-ho, fugint de la violència dels homes. El seu Love and Violence, del 1965, té plena vigència i el seu After Sex, del 1969 mostra una dona que ha gaudit de la trobada amb un home que fuma. Són les heroïnes que retrataran en aquells anys actrius amb poder i molt independents com Gena Rowlands, Jane Fonda o Faye Dunaway.
'Després del sexe', obra del 1969. Ell ja fuma, ella encara gaudeix de l'experiència
Kiki Kogelnik (1935-1997)
Amor i humor
Les dues obres de Kogelnik a la mostra de Tom Wesselmann a París. A la dreta ‘Bombs in Love’, del 1964, i del mateix any ‘Autoretrat’
Tanca la llista d'aquestes dones brillants, pop i marxoses Kiki Kogelnik (1935-1997), un referent artístic a Àustria, que a les seves peces combina els colors cridaners del pop, amb ironia i sentit de l'humor. Kogelnik era amiga de tots els popes del Pop (Wesselmann, Warhol, Larry Rivers, Jasper Johns...).
En una de les escultures que mostra a París, Bombs in Love, del 1964, Kogelnik acobla dues bombes acolorides i amb l'anella d'ignició en forma de cor, mesos després de la Crisi dels Míssils a Cuba. En una altra peça Autorretrato, del mateix any la bomba que cau és de color negre i porta la seva inicial, la resta és un carnaval (o més aviat una orgia) a tot color.