Arran de la catàstrofe natural i criminal de la dana de finals d’octubre en l’àrea metropolitana de València ens acostem en Espanya perillosament al que anomene el moment López Rodó. Per primera vegada, des de fa anys, la idea que és una possibilitat viable, tot i que llunyana, substituir un estat de coses constitucional per un estat de coses administratiu autoritari no és cap alienació. Com ha assenyalat recentment la historiadora Anna Catharina Hofmann, justament aquest va ser el missatge que el règim franquista va llançar als quatre vents el 1939, el 1948 i sobretot a partir de la reforma administrativa del 1956. I la mà executora, tan llarga com perillosa, d’aquesta última reforma va ser la de Laureano López Rodó (Barcelona, 1920-Madrid, 2000). Comissari del Pla de Desenvolupament de Franco i posteriorment ministre d’Afers Exteriors, malgrat els intents d’aparéixer com un reformista davant els exaltats camisas azules, López Rodó no va dubtar un instant a atacar l’aplicació plena dels principis democràtics a l’Administració. El llibre d’Anna Catharina Hofman Una modernidad autoritaria. El desarrollismo en la España de Franco (1956-1973), publicat per la Universitat de València, ha de llegir-se no sols com un llibre d’història, sinó com una sorprenent crònica periodística d’actualitat. La dicotomia entre una democràcia ineficient i una administració autoritària moderna dirigida per experts apolítics va ser la base argumental del treball, minuciós, subterrani i arter, de López Rodó. Segons el seu pensament, el sistema administratiu basat en principis democràtics sempre es veu frenat per la discòrdia i la falta d’unitat d’acció.
L’ariet ideològic de la reforma de l’Administració de l’Estat de 1956 encapçalada per López Rodó, relata Hofmann, es va basar en un mode de pensar en el qual els conceptes polítics de poble i de govern , units per la pinça de legitimitat de la teoria democràtica, havien de ser substituïts pels de societat i Estat , que, en aquest cas, es relacionaven mitjançant una Administració executiva. Això és molt perillós. I ho és més en escoltar, com jo he fet als carrers dels pobles i ciutats afectades i fins i tot a la meua ciutat, València, que la “bona” política hauria de ser la “política de realitzacions, política operativa i no vana xerrameca”, i si destaque la literalitat de la frase és perquè la va escriure textualment López Rodó el juliol de 1958. La seua obsessió per crear a Espanya un Estat administratiu autoritari va ser una iniciativa tan intel·ligent com perniciosa. Però no podem negar la seua reverberació en els moments actuals. Per això cal que s’escolte alt i clar el crit a favor de la llei, dels mecanismes constitucionals, els partits polítics i el legítim debat democràtic.
Avui reverbera l’obsessió del polític franquista per crear a Espanya un Estat administratiu autoritari
Ocult sota el mantell de la indignació, s’està conformant insidiosament el que anomene el moment López Rodó. El perill que qualle és temible: “De què li serveix a l’home que l’Administració respecte els seus drets si el que ell necessita no és només respecte, sinó operativitat, remei urgent als problemes que l’acuiten?”, es preguntava López Rodó el 17 de juliol del 1958 davant el ple de les Corts. “Per al qui no disposa d’habitatge (…) per a l’usuari d’un servei públic que no funciona degudament, poc consol representen les garanties massa retòriques dels drets individuals”, finalitzava. Aterridor.
La càrrega de profunditat d’aquest missatge era enorme. Perquè, a més, aquestes idees es difonien amb un llenguatge moderat, de targetes perforades d’ordinador IBM, ullera gruixuda de pasta, americana creuada de quatre botons, botons de puny i agulla de corbata. Conceptes científics exposats amb veu monocorde. Flaire empresarial. Metàfores tecnològiques. Eficiència estadística. I a mesura que López Rodó guanyava pes en el govern del general Franco i, posteriorment, de Carrero Blanco, el concepte de política anava empoquint-se “fins a tal punt”, assenyala Hofmann, “que va privar la societat de qualsevol condició de subjecte en l’àmbit de l’acció política”.
Lee tambiénAigua a València
La letalitat del moment López Rodó no prové tant de la possible simpatia ideològica dels qui el puguen subscriure com del seu contagiós i apegalós rerefons social. Quan el senyor Francisco José Gan Pampols, vicepresident del Govern valencià per a la Recuperació Econòmica i Social, assenyala que no ha vingut a fer política, sinó a reconstruir, no dubte que no ho fa des de la coincidència ideològica amb López Rodó. No obstant això, hauria d’estar atent a no coincidir amb determinats discursos ambigus. “Vota eficàcia, vota López Rodó” va ser el lema que don Laureano va fer servir en la seua campanya a Barcelona en 1977. La “política d’allò apolític” no és el camí a seguir.
Fa uns dies, un diputat de Vox va assenyalar que el règim franquista fou una etapa de progrés i reconciliació. El moment López Rodó s’acosta subreptíciament. A les seues memòries, López Rodó es va presentar com un home allunyat de la política i que únicament “havia prestat un servei a la societat i a l’Estat”. Però en realitat, Hofmann mostra un franquista al qual no li interessava ni l’obertura del país ni la seua democratització. El seu principal interés va ser la relegitimació d’un Estat autoritari, administratiu i desenvolupista, per a assegurar-ne la supervivència fins i tot després de la mort de Franco. I el missatge de fons amb el qual el va intentar cueja. Compte.
Lee tambiénL’altre 47
