Sobre el “blindatge” constitucional

El president Sánchez, en arribar el passat dia 6 al Congrés per commemorar l’aprovació de la Constitució, va dir que la millor manera de reivindicar-la és reformar-la per “blindar drets davant l’avenç reaccionari”. I, en línia amb les resolucions del recent congrés del Partit Socialista a Sevilla, Sánchez va advocar per preservar la revaloració de les pensions, la involució voluntària de l’embaràs o el matrimoni entre persones del mateix sexe mitjançant la seva inclusió a la Carta Magna, “a fi que ningú els pugui tocar en el futur”. En llegir una proclama presidencial tan apodíctica, vaig recordar el llibre Judicis d’Estat, de l’anglès Jonathan Sump­tion, que té la triple virtut de molts textos jurídics anglosaxons: interès pràctic, claredat i concisió (116 pàgines).

Lord Sumption, educat a Eton i graduat a Oxford, és una autoritat en història medieval (amb una obra de referència sobre la guerra dels Cent Anys), que va deixar la universitat per dedicar-se a l’advocacia com a barrister i va arribar al cim del seu ofici en l’àmbit mercantil. El 2012, va ser nomenat jutge del Tribunal Suprem, que és l’última instància de la jurisdicció ordinària i actua també com a jurisdicció constitucional. The Guardian n’ha dit que és “el cervell de la Gran Bretanya”.

Lord Sumption sosté que “alguns drets fonamentals haurien de pertànyer a una categoria superior a la de les lleis or­di­nà­ries, perquè no es puguin derogar amb facilitat des de la política, tot comptant amb l’autoritat d’un parlament democràtic”; raó per la qual “la comesa d’una llei de drets humans consisteix a garantir l’existència de certs drets vulguin les democràcies o no”. Però “és probable –afegeix– que només hi hagi dues categories de drets veritablement fonamentals que tinguin una acceptació general d’aquest tipus: (en primer lloc) els drets que són fonamentals perquè sense ells no seria possible la convivència social; (ja que) si no estem lliures de detencions, lesions físiques o morts arbitràries, si no hi ha igualtat davant la llei ni possibilitat de recórrer a tribunals de justícia imparcials i independents, la vida no seria més que una batalla aferrissada resolta per la força”; i, “en segon lloc, hi ha drets sense els quals una comunitat no pot funcionar com a democràcia: llibertat de pensament i expressió, de reunió i asso­cia­ció, i dret a participar en eleccions”.

Dit això, dedueix una conclusió, que és el que m’interessa destacar: “Les democràcies han d’oferir molts més drets que aquests, però els han de brindar a través d’una decisió política col·lectiva, no perquè es considerin inherents a la nostra humanitat o derivats d’alguna llei pri­mor­dial. I (aquests nous drets) haurien d’estar oberts a l’anul·lació o la restricció en cas de competir amb interessos públics considerats més importants per les institucions que ens representen”. La conclusió a què arriba Sumption és clara: l’admissió o la limitació de nous drets individuals “és una qüestió intrínsecament legislativa, que requereix una resolució política”, sense que hi pugui prevaldre una decisió judicial.

De la lectura del llibre de Sumption vaig extreure’n aquestes conclusions, que considero vigents: 1. Drets humans són els tradicionalment considerats com a tals. 2. Aquests drets humans han d’estar reconeguts constitucionalment com a tals, per fer-los inderogables per tota majoria parlamentària, sigui del color que sigui. 3. Tots els altres drets han de ser declarats per les institucions polítiques representatives de caràcter democràtic i, com a tals, estan subjectes als vaivens inevitables fruit de les successives majories que es puguin conformar. 4. Constitucionalitzar aquests nous drets per sostreure’ls a l’arbitri de les majories posteriors és un acte antidemocràtic. 5. I, finalment, aquests nous drets han de ser declarats sempre pels parlaments, mai pels jutges i els tri­bunals, tampoc pel Tribunal Europeu de Drets Humans. En conclusió: a la política, allò que és de la política. Hi ha blindatges que, més que blindatges, són
“bur­la­deros”.