C1: tocats, però no enfonsats

Adaptar-se a qualsevol lloc no hauria de ser una imposició, sinó un acte clarament natural d’agraïment i respecte envers la terra que t’acull. A Catalunya, la llengua catalana no és només un idioma; és el cor d’una cultura que ha sobreviscut a segles d’opressió i de silencis imposats. És el cordó umbilical que uneix generacions de famílies i centenars de pobles, una llengua que, malgrat els avenços i la globalització, continua en perill. S’ha generat un debat, massa habitual, sobre l’obligatorietat en el servei públic de tenir el nivell C1 de català per accedir a les empreses.

És comprensible que aprendre una nova llengua pugui semblar, a qui li toca, un desafiament. El ca­talà, com qualsevol altre idioma, requereix temps, esforç i una mínima (molt mínima) voluntat d’adaptar-se. Però realment és tan complicat? No ho és si hi ha el desig sincer d’integrar-se en una comunitat que, a canvi, t’ofereix oportunitats i una qualitat de vida envejable. Si un decideix plantar les arrels a Catalunya, abraçar la seva llengua hauria de ser part natural del procés d’integració, un gest de reciprocitat cap als que l’han mantingut viva al llarg dels segles.

El català no és cap imposició, és una porta oberta a entendre millor la cultura d’un poble. Negar-se a aprendre-la, més enllà de ser una qüestió pràctica, és una falta d’afecció, d’interès, fins i tot d’amor, cap a la terra que t’acull. Perquè aprendre català no només facilita tràmits, estudis o feines, també et permet connectar amb l’essència de Catalunya, amb la ­seva literatura, la seva música, el seu teatre, en definitiva la seva ­cultura.

L’exigència del C1 de català no és un càstig, és una invitació a participar plenament d’una societat que, malgrat les tensions polítiques i socials que han existit, continua sent profundament oberta i acollidora. Ningú no demana cap perfecció immediata, però sí un mínim esforç dels que desitgen quedar-se, perquè parlar català és més que dominar una gramàtica: és un acte d’amor cap a una llengua i una cultura que lluita per no desaparèixer, perquè estimar la terra que t’acull és, al final, estimar també el teu propi futur en ella.