La venjança de la història

Cal observar guerres d’avui en el marc de la tensió entre la Xina i els EUA. Alguns assessors de Trump han explicat que el futur president vol proposar a Rússia i Xina un nou pacte que, com el de la conferència de Ialta (1945), divideixi el món en zones d’influència. Potser Putin hi estaria d’acord, ja que tants fronts oberts fan més mal que bé a Rússia, com s’ha vist a Síria. Però és difícil que la Xina accepti reduir la seva creixent influència global. L’Imperi del Centre ha basat la seva estratègia en el poder tou (soft power). La Xina no necessita gaires bases militars. Penetra a l’Àfrica i a Llatinoamèrica gràcies a les infraestructures que hi està impulsant. Si l’expansió nord-americana va ser històricament filla de la gran indústria, de l’impacte cultural del cine de Hollywood i de les crucials victòries militars en les dues grans guerres mundials del segle XX, l’expansió de la Xina evita el factor militar i el cultural, però és molt eficaç facilitant el desenvolupament econòmic dels seus aliats. Se sap poc, per exemple, que la Xina té interessos a Panamà, país essencial per al comerç global nord-americà.

Com ja la Roma antiga va demostrar al Mare Nostrum, tot imperi necessita controlar els mars, és a dir, els estrets per on passen les rutes comercials. Doncs bé, Xina estalona els EUA als oceans. Mentre la flota americana vigila les onades, els xinesos construeixen ports, canals i carreteres. Des de la caiguda del mur de Berlín (1989), els estatunidencs eren l’únic país que mereixia el títol d’imperi, que la politologia actual considera impropi, però que la realitat mostra tossudament. Sabem que el símptoma més clar del nerviosisme nord-americà és la fractura interna per raons d’identitat (hi ha els que se senten culpables del passat i en demanen perdó a totes les minories; i hi ha els que idealitzen el mite fundacional del Mayflower: poder i llibertat). Però una tensió menys evident pot tenir més influència. La tensió entre els dos models que defensen les elits del deep State: persistir com a imperi i, per tant, mantenir una posició hegemònica a tot arreu, en inevitable detriment de les necessitats de la població pròpia; o un replegament interior per reindustrialitzar i afavorir la població, tot limitant la presència exte­rior a la defensa dels interessos americans.

Aquest xoc s’ha fet visible aquests dies a Síria: Trump afirmava que allí no se’ls ha perdut res, però en aquell mateix moment els destacaments militars del sud-est de Síria estaven fent maniobres estratègiques; sense oblidar el treball diplomàtic dels nord-americans en les dues reunions que van tenir lloc a Doha i que, segons sembla, han estat decisives en la caiguda d’Assad.

Aquests dies sentim a parlar molt de Damasc. Ciutat principal del Creixent Fèrtil, va estar relacionada amb l’Egipte dels faraons, els babilonis, els assiris, l’Israel bíblic, l’expansió grecoromana. Capital del vast imperi dels Omeies, va compartir després importància amb Bagdad i va ser plaça principal durant l’edat mitjana (Saladí i les croades). Després d’un temps sota l’influx egipci dels mamelucs, va formar part de l’imperi otomà, el qual, com estem veient, ressorgeix des de fa uns anys (si ja ha estat el primer beneficiat de la guerra d’Ucraïna, ara treu suc de Síria com en va treure de la caiguda de Gaddafi a Líbia).

Poden passar moltes coses a Síria. Al món àrab li convé reordenar el país, ja que de Síria surt el tràfic del Captagon, la droga que delma les societats àrabs. Pot fragmentar-se, com ha passat a Líbia. Pot acabar com Líban, sotmesa a múltiples protectorats: Turquia, EUA, Rússia, Israel (no descartem del tot l’Iran). Pot ser trossejada per àvids veïns (Turquia, Israel, Jordània). De moment, i mentre esperem les sorpreses de Trump, l’evolució de la conflictivitat en aquesta zona del Mediterrani ens recorda a nosaltres, europeus, tan amants de les abs­trac­cions politològiques (del tipus democràcia liberal o il·liberal), que la història té una força impertorbable. L’empremta francesa i anglesa hi va ser determinant (dissenyar països i fronteres), però també molt superficial. Les cicatrius de tots els vells i torturats territoris, una i altra vegada, s’esqueixen; i ensenyen les entranyes del passat, que sempre torna.