Se’ns n’ha anat el cap, se’ns n’ha anat el cap”, repetia ahir en Nahman, l’estimat germà de l’ Isak, amb tremenda tristesa, davant la incrèdula notícia de la seva sobtada pèrdua: “Ell s’ocupava de tots, i qui ho farà ara?”. Ahir va ser un dia molt dur. Hi ha pèrdues que són com cops de puny a l’estómac, que et deixen sense respirar i, per un moment, sembla que et falti l’aire per omplir els pulmons.
Vaig conèixer l’Isak fa molts anys. El meu pare havia ajudat molt a obrir les portes a un món nou a aquest empresari fet a si mateix, que havia dedicat tota la seva vida al projecte de Mango. Aquell suport moral i aquella acollida incondicional van fer que el meu pare fos gairebé com un segon pare per a ell. En el meu cas, vaig començar a tractar l’ Isak per la nostra relació com a llicenciatari per a les fragàncies de Mango, un projecte que no va arribar a enlairar-se mai i que al final li vaig proposar d’abandonar, ja que pensava que era millor protegir aquella amistat que perseverar en un projecte que, malgrat tots els nostres intents, no vam saber fer realitat. Després vam coincidir al consell internacional de l’ IESE, al patronat dels Premis Princesa d’ Astúries, a la junta de l’ Institut de l’Empresa Familiar i, des de fa poc temps, al consell de l’empresa que ell va fundar quan em va demanar que l’acompanyés. I des d’aleshores havíem anat desenvolupant una relació que es va convertir en admiració, respecte i amistat i que em va permetre descobrir la gran persona que hi havia darrere d’aquell projecte.
Un dels atributs que millor descriuen l’Isak és el de la generositat, moral i material
Molts coneixeu la història d’aquell immigrant turc vingut des d’ Istanbul que arriba a Espanya com un adolescent que ni tan sols parla bé el nostre idioma. Persona perseverant que en els seus inicis omple el cotxe de peces de roba i recorre Espanya i determina no tornar a casa fins que no hagi venut tota la mercaderia. Amb un ull clínic, tremendament atent a tot el que l’envoltava, que no deixava escapar cap detall, i amb una avidesa insaciable per aprendre, una curiositat que li permetia absorbir tot allò amb què interactuava, i una capacitat innata de reconèixer el que és bonic, l’estètica de les coses. Són talents que desafortunadament no es poden aprendre, o es tenen o no es tenen, i l’Isak els tenia molt desenvolupats. L’Isak tenia a més l’habilitat que tenen poques persones de desgranar el gra de la palla. Davant problemes complexos, en els quals d’altres es perden, l’Isak tenia la capacitat de desglossar el tema en els seus tres capítols principals – ABC– i, fruit d’aquesta síntesi en l’essència del problema, poder traduir la qüestió en les tres iniciatives que havien de permetre trobar el camí per a la solució. Per a molts sembla fàcil, perquè no són ni conscients de la dificultat d’aquest exercici, i poques persones he vist amb aquesta capacitat de fer fàcil el que és complicat.
Però, potser, un dels atributs que millor descriuen l’ Isak és la generositat amb els que l’envoltaven, moral i material. A mi em feia gràcia perquè poques vegades he vist una persona més generosa. Genuïnament, atribuïa els seus èxits als altres, deia que ell feia anys que ja no feia res, i ho deia perquè ho creia, com si tot s’hagués construït al seu voltant amb ell com a simple espectador. Es feia estimar, ja que tenia la capacitat de fer que tots els que treballaven amb ell sentissin el seu reconeixement. Ai, si només n’hi hagués alguns més com ell, que sembla que no facin res i quant de bé fan al voltant. Quan exercia d’amfitrió, cosa que feia sovint, no conec gaire gent que es desvisqués tant perquè tots gaudíssim del moment. Quants records viscuts ens quedaran a la memòria per sempre.
Revisant la meva agenda d’ahir, diumenge, veig un àpat a casa de l’ Isak, en suport a una de les moltes causes a què dedicava el seu esforç i que ara quedarà òrfena. Una de tantes, i com tants de nosaltres.
Ahir, poc abans d’aterrar a Barcelona, mirant a través de la finestreta de l’avió, hi havia una llum especial, i vaig veure la imatge de Barcelona, la ciutat que li havia donat tant i a la qual tant havia donat. Al fons es veu la muntanya de Montserrat, el lloc del seu descans i, per alguna raó estranya que no aconsegueixo entendre –ja que és una imatge que es repeteix sovint a la meva retina i que no acabo fotografiant–, aquesta vegada vaig sentir la necessitat de fer una foto, que guardo al mòbil. Era poc després de l’una de la matinada. Jo crec que era l’Isak, que volia acomiadar-se i em deia adeu.