La Comunitat de Madrid, poc amiga de les universitats públiques, està desplegant una política favorable a la creació i expansió d’universitats privades. A Catalunya s’ha propiciat una política diferent i, al meu entendre, millor. Però hem de tenir cura que el debat sobre Madrid no acabi, per reacció preventiva, distorsionant el bon desplegament del model català. M’explico.
Al món, les necessitats de formació en educació superior (em referiré només a aquesta responsabilitat universitària) augmentaran molt: una fracció més gran de la població jove hi arribarà i la formació al llarg de la vida, assumida per les universitats, serà cada vegada més important. A més, una part desproporcionada de la formació de la gent del món tindrà lloc a Europa i, dins d’Europa, en els ecosistemes universitaris més potents. Catalunya hi voldrà ser.
La formació superior està, i estarà, subvencionada pel sector públic. És cosa de justícia distributiva que cap jove vegi barrat el pas a la formació per manca de recursos, i d’eficiència econòmica impulsar-la en àrees estratègiques. Però, alhora, seria absurd suggerir que tot el cost de l’educació superior ha de ser cobert per subvencions. És lògic que les famílies que poden contribueixin a l’educació dels seus fills, com ho és que la formació contínua a professionals que, ells o les seves empreses, se’n beneficien no recaigui del tot en els pressupostos públics. O que els contribuents d’una jurisdicció fiscal no hagin de finançar automàticament l’educació dels fills d’altres. A més, la trista realitat és que les necessitats són moltes i els ingressos fiscals limitats. Si s’implantés un principi de subsidi total a l’educació superior, el sector quedaria petit i escanyolit.
Hi podria haver alguna altra universitat de dret privat que sigui fundació, no el vestit d’una empresa
Per la seva forma jurídica les universitats poden ser de dret públic –a Catalunya les set públiques– o de dret privat –a Catalunya les cinc restants–. Les de dret privat poden ser fundacions o empreses. A Catalunya, contrastant amb Madrid, d’aquestes darreres no en tenim. Totes les privades són fundacions, i per tant sense ànim de benefici. Podem refinar aquesta categoria: algunes fundacions tenen participació important del sector públic en el seu patronat. A Catalunya serien Vic-Central de Catalunya i UOC. També n’hi ha que directament o indirectament estan mediatitzades per fons d’inversió i s’apropen a ser empreses. A Catalunya d’aquestes no en tenim.
Les fundacions sense participació pública no reben subvencions per docència. Aquestes es dirigeixen cap a les set públiques i, en menor grau, cap a les dues amb participació pública.
Tenim un trilema. Les tres característiques següents són incompatibles: cobrir les necessitats de docència que ens portarà el futur, ser restrictius pel que fa a la provisió de docència des del sector de dret privat, i limitar dràsticament la capacitat de les universitats públiques de cobrir els costos de docència amb ingressos de la mateixa docència.
Lee tambiénTrump: ja ha arribat
Per mi, atendre les necessitats de docència que reclamarà una societat culta i una economia dinàmica no pot estar en qüestió. Per tant el trilema, ara dilema, és com ho farem: o bé permetem que les universitats públiques desenvolupin, en una mesura superior a l’actual, mecanismes per ampliar la docència sense rebre subvencions addicionals, o bé permetem l’expansió del sector universitari de dret privat, o bé totes dues coses.
Soc de l’opinió que cal privilegiar la primera via. Les fórmules legals existeixen. Per exemple, tenim la tipologia de centres adscrits, que permetria a les universitats públiques crear ens de dret privat, econòmicament autosuficients i controlats en tots els aspectes, particularment en els acadèmics, per la universitat mateixa. Avui no tots els centres són així, però ho podrien ser.
Dit això, també crec que no s’ha de ser dogmàtic respecte a la possibilitat d’alguna altra universitat de dret privat. Mantindria el principi que fossin fundacions autèntiques, no el vestit d’una empresa. I evitaria les onades de noves universitats imposant, per exemple, que quan se n'aprova una no se’n pot aprovar una altra fins al cap de tres o quatre anys.
Lee tambiénEsperant Trump?
