Un gran premi, una petita joia. Literalment. Irene Solà (Malla, 1990) ha guanyat amb Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama) el premi Lletra d’Or al millor llibre publicat l’any passat, un guardó que consisteix únicament en una agulla de pit amb la lletra phi (Φ), símbol de l’equilibri, que va crear el 1956 el joier Manuel Capdevila, i que avui continua creant el seu net del mateix nom.
En aquest cas, a més, el prestigi del premi és inversament proporcional a la institucionalització, perquè al darrere només hi ha un jurat de lletraferits –el d’aquest any eren Borja Bagunyà, Míriam Cano, Manel Capdevila Coral, Andreu Gomila, Àngels Gregori, Llucia Ramis i Pau Sif– que quan fan 50 anys passen el relleu. No ho diu enlloc, però és escrit en la tradició, com el fet que l’editorial que ha publicat el llibre guanyador convidi la premsa a l’àpat en què es lliura el premi. Aquest dimarts, Anagrama, amb les editores Silvia Sesé i Isabel Obiols, i la responsable de premsa Lídia Lahuerta, va convocar al restaurant JOK.
Per Bagunyà, a l’obra guardonada “hi ha molta màgia” entesa com a “pràctica i com a adoració del misteri”
Allà, Bagunyà, com a portaveu del jurat, va dir la glossa, en la qual recordava que “l’art és una lluita contra l’oblit”, perquè un cop ja sabem que tot s’ha dit abans, es tracta de “tornar a dir el que ens sembli més valuós de tot el que se’ns ha anat acudint”. Bagunyà ha recordat que si la primera novel·la de Solà, Els dics –premi Documenta, L’Altra 2018–, “ens recorda que estem fets de relats, i que aquests relats tenen una dimensió ètica”, i a Canto jo i la muntanya balla –premi Llibres Anagrama, 2019– aprenem que “la natura no és un objecte, sinó un subjecte, i que ni la coronem segons cap jerarquia absurda ni tampoc n’estem deslligats”, a l’obra premiada “ens parla d’una experiència de la feminitat i la màgia que la història, masculina i violenta, ha treballat per esborrar”, i parla de la màgia “com a pràctica i com a adoració del misteri”, un misteri “de la carn i del cos, de l’amor i de la violència; i, sobretot, el misteri de la paraula”. Perquè en definitiva, per Bagunyà l’escriptura de Solà explora “el misteri de les paraules”, i ho fa sense repetir les fórmules –què són els sortilegis, encanteris o les oracions, sinó fórmules reencarnades i reordenades? Només funcionen amb el punt just de repetició i innovació, la creació a partir de la tradició–. A més, segons Bagunyà, l’obra de Solà “ens recorda que l’imperatiu ètic de tot escriptor és de practicar el desencaix i l’estranyament”, de la seva societat i de l’obra pròpia. Un premi guanyat per “la meravella, la metamorfosi i el misteri”.
El lliurament del premi es va fer al restaurant JOK de Barcelona
L’homenatjada ha recordat que amb aquell llibre va “gaudir escrivint i va ser un repte”, guiada per “la investigació, la curiositat i l’interès, per aprendre”, i ha celebrat formar part d’un palmarès amb “obres i autors que admiro”. Una llarga llista de noms que inclou el bo i millor de la literatura catalana dels últims 69 anys, però amb un biaix de gènere tan manifest com quasi absolut i que es va equilibrant els últims anys: Solà és només la tretzena dona que el guanya, però alhora és la cinquena consecutiva. És a dir, Espriu, Pla, Carner, Foix, Ferrater, Monzó, Casasses o Pedrals, però també Arderiu, Rodoreda, Anglada, Riera, Moliner, Cunillé, Calafell, Pietrelli, Cadenes, Canyelles i Pascual. I ara, Solà. Quina joia.
Lee también
