En aquesta època és costum triar una paraula que defineixi l’any que s’acaba o que en destaqui algun aspecte d’especial rellevància. Ja se n’han fet públiques unes quantes: dana, polarització o brain rot, que és la podridura cerebral a causa de l’excés d’exposició a les pantalles... Les quatre lletres de dana sintetitzen tot el patiment de la tragèdia al País Valencià. Però dels termes que els mitjans i els diccionaris han triat com a paraula de l’any, no n’he vist cap que representi un dels temes més punyents del 2024: el cas Pelicot.
La barbàrie que ha destapat la investigació i el judici posterior no es poden resumir en una sola paraula, tot i que podem dir que les revelacions que hem conegut ens han omplert de ràbia i impotència . Ens ha trasbalsat saber que el presumpte marit perfecte era en realitat un monstre , que no mereixia la confiança dipositada en ell. Ens han encès la complicitat i el silenci que van practicar els altres cinquanta violadors (aviat és dit!) Que van col·laborar amb l’instigador principal en la brutal i continuada agressió sexual. Però cap d’aquestes paraules no reflecteix per si sola el patiment de Gisèle i la depravació de Dominique i els altres cinquanta (sense comptar els que queden per identificar).
El que sí que aplega tota la força i el coratge de Gisèle és la frase que ja ha esdevingut lema i que es pinta a les parets i les pancartes: “La vergonya ha de canviar de bàndol”. Però és una frase massa llarga perquè es pugui tenir en consideració en les votacions com a paraula de l’any. Queda exclosa només per un defecte de forma, perquè, atès el context, no requereix cap més afegit. No pot ser més expressiva i contundent. No pot representar de manera més clara l’objectiu de la lluita de Gisèle. Una lluita que no es queda (no vol quedar-se) en el seu cas particular, vol ser força i energia per a altres dones i sobretot té l’objectiu de posar el focus en la denúncia contra la submissió química. Aquesta mateixa setmana apareixia la notícia d’un xat de Telegram on més de 70.000 homes compartien consells sobre com sedar i violar dones. La podridura del cervell.
De viva veu a les portes del jutjat d’Avinyó per acompanyar Gisèle o en la intimitat de casa li hem dit: “No estàs sola”, però ¿de debò serem capaços de donar a la seva lluita el ressò que es mereix? I, sobretot, ¿aquesta societat sabrà fer que aquestes barbaritats no tornin a passar? Aquest sí que seria el veritable homenatge. De moment, com deia la portada del diari L’Humanité amb una foto de Gisèle: “Merci, madame”.
Lee también
