Portugal de vegades és un gran viatge obert a tots els paisatges del món; d’altres, un trist atzucac: un parany en forma de país. Existeix el dolor de ser portuguès, però, en els seus millors moments, els portuguesos són capaços de transformar-se en una suau conspiració per assolir la felicitat. Tot el país conspira per assaborir una pau modesta, des de les avingudes de Lisboa fins als carrerons de les viles perdudes a l’interior lusità, i així la nació es transforma en una suau aquarel·la. És aquesta conspiració la que explica el que ha estat el 2024 i el que, probablement, serà el 2025.
En un panorama internacional perillós, els portuguesos s’estan llaurant una estabilitat que sigui com un coixí on poder reclinar el cap. El Gabinet de centredreta de l’ Aliança Democràtica, amb una exigua majoria de 80 escons, té un primer ministre, Luís Montenegro, que s’ho està passant d’allò més bé governant. El seu entusiasme és visible: li agrada resoldre problemes. Recorda aquells polítics d’altres temps que, en comptes d’exhibir l’enuig, es divertien imaginant solucions. En aquest moment, és el polític més popular del país. Part d’aquesta popularitat li ve de negar-se a pactar un govern amb l’extrema dreta de Chega (Basta). Alhora, Montenegro formula polítiques d’immigració i de seguretat, de vegades polèmiques, que vagin captant l’electorat de la dreta radical. Serà un procés llarg i difícil perquè els votants d’ André Ventura, el líder de Chega, són gent que ho està passant malament fa molt de temps. Un ressentiment profund els lliga a un vot extrem de protesta.
La suau harmonia que es viu a Portugal no és només mèrit dels polítics, prové de la població
El més sorprenent a Portugal és que el líder de l’oposició, el socialista Pedro Nuno Santos, en comptes de dinamitar la governació, cosa que no li seria difícil tenint en compte l’escassa majoria governamental, també conspira per a la felicitat de la gent: l’abstenció del seu partit va permetre l’aprovació dels pressupostos del 2025. A més, articulant majories alternatives a la del Govern, ha aconseguit introduir en aquests comptes mesures que porten el seu segell, com un augment més gran de les pensions i el final dels peatges en algunes autopistes. Quan va arribar al lideratge del Partit Socialista, Pedro Nuno Santos, que du barba marxista, era considerat per una part de la població com a inestable i massa esquerrà. Avui dia, la seva imatge ha adquirit tons de credibilitat i moderació que expliquen que, en alguns sondejos, els socialistes vagin per davant de la formació governamental. De fet, encara que els agradi Montenegro, els portuguesos encara no han oblidat el paper que el seu partit, el PSD, base de l’ AD, va tenir durant els anys durs d’austeritat; al PS se’l considera una garantia més sòlida dels drets
socials.
Si a aquests dos lideratges s’hi afegeix la figura del president Marcelo Rebelo de Sousa, que és la simpatia en persona, Portugal sorgeix com una caravel·la amb tota la marineria ben preparada per als mars tempestuosos de l’any vinent. Per descomptat, hi ha problemes greus, com els més de dos milions de pobres, d’un total de deu milions d’habitants, o el risc que els comptes públics derrapin, a causa de totes les mesures generoses del Govern i de l’oposició, preses en un marc internacional en què les coses van mal dades.
La singladura de l’any que ve estarà marcada per tres moments importants. A la regió autònoma de l’arxipèlag de Madeira, on la situació de govern es troba encallada, molt probablement hi haurà eleccions. El PSD administra aquestes illes des del 1976, sense alternança, una cosa excepcional a Europa. Ara, aquest partit ja no té prou majoria, però a l’oposició tampoc no li surten els números per governar: Madeira és el nus gordià de la situació lusitana. Després, entre el setembre i l’octubre, tindran lloc les eleccions municipals, una gran batalla entre els socialistes i l’ AD, amb els comunistes a punt de la desaparició. Per fi, durant l’any que ve aniran apareixent els candidats a les eleccions presidencials d’inicis del 2026. De moment, el gran favorit és l’almirall Gouveia e Melo, coordinador una mica mitificat de la vacunació en els temps més durs de la pandèmia de la covid, però es diu que Mário Centeno, el ministre d’Hisenda i mag dels pressupostos dels primers governs d’António Costa, també s’hi podria presentar. Un militar de mèrit o un economista prestigiat: la seguretat nacional o els comptes públics. Les eleccions presidencials del 2026 poden ser molt interessants.
Si el lector pensa que aquesta suau harmonia portuguesa és un mèrit exclusiu dels polítics lusitans s’equivoca. Es tracta d’una cosa que prové de la població, que neix a les cases de la gent, a la cuina on es menja cada dia, amb una ciutadania molt procliu a penalitzar la desmesura i a premiar el pacte i la moderació. Aquesta pressió la senten els responsables públics i, encara que la temptació del conflicte polític és gran, al final es contenen. La població lusitana té els seus polítics ben subjectats per la corretja. De vegades, observant la situació espanyola i coneixent els seus pobles generosos, un servidor pensa que ja hi ha una majoria social d’aquest tipus per conspirar per la felicitat pública a Espanya. El que li desitjo al país veí per a l’any vinent és que aquesta majoria, si existeix, faci valer els seus drets. Feliç 2025.
Lee también
