Jorge Lanata (1960-2024) impressionava. Per la seva respiració rocosa, el cigarret fumejant i políticament incorrecte, la curiositat sense fronteres, la irreverència sempre informada. Des del confinament pandèmic i fins al seu ingrés el passat 14 de juny a l'Hospital Italià de Buenos Aires, on va morir aquest dilluns, el periodista argentí va emetre diàriament des de casa seva, envoltat de la seva col·lecció de pintura argentina contemporània i en companyia sempre de Margarita Perata, la seva històrica productora, assistent, filtre. Perquè el guanyador de 23 premis Martín Fierro, dos Clarí i dos Kónex era objecte d'adoració i d'odi, brillant i excessiu, una factoria d'iniciatives de comunicació de masses amb una influència desmesurada. Semblava mentida que aquella veu –en la qual convivien les paraules amb un lleu ronc de nicotina al fons– fos capaç d'imantar mig país, a través de tota mena de mitjans i missatges.
Va ser una bèstia de creativitat transmèdia. Va fer història en el periodisme escrit (va fundar als 26 anys el diari d'esquerres per excel·lència, Página/12; i el 2007, Crítica de l'Argentina; va publicar una quinzena de llibres), radiofònic (de tots els seus programes el més emblemàtic va ser Lanata sense filtre, a Radio Mitre) i televisiu (per citar dos emblemes: va entrevistar aferrissat Charly García o Maradona, entre tantes altres estrelles, en l'espai Dia D a finals dels 90; i va liderar durant la dècada passada el programa Periodisme per a tothom, en el qual va qüestionar també sense concessions la corrupció econòmica i moral del kirchnerisme, en plena dilatació de l'esquerda o polarització política de la societat argentina). A més, va fer monòlegs teatrals, va estrenar la pel·lícula Deute (2004), va produir sèries documentals o va dirigir el videoclip de la cançó La argentinidad al pal, de Bersuit Vergarabat (“Podem ser el millor / O també el pitjor / Con la mateixa facilitat”).
Mamá no podia respondre, jo preguntava. Ara sé que ella no ho era, o sí que ho era però d'una altra manera, i que les meves preguntes intuïen un secret que vaig buscar sense proposar-s'ho, gairebé tota la meva vida. Si ‘ells’ no els eren, jo era jo?”
Com diu Lawrence Durrell en El quartet d'Alexandria, el poder despersonalitza. Lanata el va conèixer íntima, contradictòriament. Però darrere de la seva voluntat de comunicar en tots els llenguatges possibles o de la seva capacitat per influir en la intenció de vot, més enllà de la seva gran ambició es trobava un home que als 55 anys va descobrir que va ser adoptat, quan els seus pares ja havien mort. Ho va explicar en 56 (2017), un llibre de memòries en què evoca la seva mare, postrada al llit, la parla negada per un tumor cerebral, quan ell era només un nen: “Mamá no podia respondre, jo preguntava. Ara sé que ella no ho era, o sí que ho era però d'una altra manera, i que les meves preguntes intuïen un secret que vaig buscar sense proposar-s'ho, gairebé tota la meva vida. Si ‘ells’ no els eren, jo era jo?”. Va néixer d'un embaràs simulat pels seus pares adoptius. La malaltia va fer que el cuidessin la seva àvia i la seva tia. No van celebrar cap aniversari. No va anar mai al cinema de nen. Però va ser des de sempre, lector.
Lee también
Als 10 anys, en el Col·legi San Martín de Avellaneda, el mestre els va demanar que redactessin a casa, per a l'endemà, una breu biografia d'un poeta anomenat Conrado Nalé Roxlo. Com no va trobar gairebé bibliografia, com aquell qui res va agafar la guia telefònica, va localitzar l'escriptor i li va fer la seva primera entrevista. Després de firmar els seus primers textos a la revista escolar i al diari local, La Ciudad, als 14 anys va començar a treballar de periodista en Ràdio Nacional. Ha dedicat a aquell ofici, per tant, mig segle exacte.