El nou any estarà presidit des del començament per l’hegemonia populista. La presa de possessió de Donald Trump suposarà la seva consagració planetària i l’exigència de com afrontar una estratègia que el moderi i recondueixi. Per això cal entendre com neutralitzar la seva capacitat de propagació i difusió, que, en el seu cas, té en les xarxes socials una poderosa eina a través de la desinformació que hi circula. Tant que no es pot parlar de populisme al segle XXI sense xarxes socials. Sobretot perquè actuen com els suports i els canals socialitzadors que faciliten la seva aparició, consolidació i expansió. Sense aquestes xarxes, el populisme no tindria la fisonomia actual, bàsicament digital en relacionar-se amb les noves formes de poder nascudes de la tècnica a finals del segle passat.
Darrere de cada revolució el poder es reconfigura. Oblidem sovint aquesta dada. Per això cal recordar que el poder que va sorgir després de la crisi de les hipoteques subprime del 2007 va deixar de ser financer per ser bàsicament tecnològic. El va propulsar l’adveniment de la revolució digital que també es va produir aleshores. Un fenomen que va causar un canvi de paradigma iniciat amb el desplegament de les infraestructures tecnològiques que van portar a la implantació gradual de la societat de la informació. Tot això va suposar que el capitalisme postindustrial fos reemplaçat pel capitalisme cognitiu. D’aquesta manera, una relació de propietat basada en l’empresa a través del capital i el treball es va substituir per una altra relació de propietat desenvolupada en plataformes mitjançant dades i algoritmes.
Cal regular les xarxes posant el focus en els algoritmes, que fan de l’odi i la mentida un negoci
Parlem d’un salt en el buit del qual som víctimes perquè va donar lloc a un poder expansiu i il·limitat que no té controls. Entre altres raons, perquè no s’han entès quines són les seves claus epistemològiques més profundes. Motiu que explica, en part, les disfuncionalitats polítiques que se’n deriven. Una de les més importants és el populisme. No analitzaré ara la connexió entre poder, propietat, coneixement i identitat que la superposició de plataformes, les dades i els algoritmes van portar. Tot i que sí que apuntaré que té molt a veure amb la que es va donar al segle XVIII durant l’aparició del capitalisme comercial i preindustrial. Cal dir, només, que aquesta relació de propietat digital que acabo d’esmentar és fonamental. Almenys si volem entendre el suport del poder que cal moderar si es vol controlar el populisme al segle XXI.
Ho veurem en un altre moment. Ara ens centrarem en les xarxes socials, que són l’instrument narratiu de mobilització social i construcció simbòlica del poder que atia el populisme per avançar en el propòsit hegemònic de control sobre les nostres societats digitalitzades. S’hi difon bona part del relat de malestar i incitació a l’odi que alimenta el populisme. Això ha de portar al control i la regulació de les xarxes socials. Com? Aquí hi ha una de les qüestions més transcendentals que pesen sobre què fer sota el populisme per moderar-lo sense incórrer en l’error fatal de retroalimentar-lo. Això últim es produirà si menyspreem els qui consumin desinformació i monitorem les seves opinions en considerar-les inacceptables perquè afavoreixen l’odi, difonen fake news o intercanvien falsedats conspiradores de tota mena.
La regulació de les xarxes no es pot fer limitant la llibertat d’expressió, opinió o pensament. Tampoc prohibint continguts perquè impulsen el populisme o desestabilitzen les institucions. No es pot lligar la gent de mans com si fos menor d’edat. La democràcia és incompatible amb veritats oficialitzades que censuren directament o indirectament el que pensa la gent, encara que no ens agradi perquè es basa en premisses falses, mentides o falsedats. Les constitucions democràtiques han regulat molt bé com protegir el dret a l’existència d’una opinió pública informada sense anatematitzar ni proscriure la desinformació. Ara cal adaptar aquest dret a les noves vies de comunicació digitals que substitueixen les escrites o les audiovisuals.
Lee tambiénI ara què, sota el populisme? (I)
Les xarxes no plantegen un problema de desinformació en la democràcia, sinó d’ús abusiu de la propietat que explota aquelles a través dels algoritmes que les fan possible. Un abús que maximitza els models de negoci que exploten mitjançant les xarxes el trànsit de dades que generen els continguts que hi circulen. Els algoritmes que gestionen les xarxes són els que manipulen la visibilitat dels continguts. Una decisió d’empresa que opera amb un mòbil econòmic i porta a dissenyar algoritmes que editorialitzen en promoure continguts que fomenten el populisme perquè són més rendibles.
I és que el negoci de les xarxes no està en la informació, sinó en captar l’atenció humana per augmentar el trànsit de dades. Per això l’algoritme tria biaixos que visibilitzen l’ ús massiu d’emocions. Això fa que es prioritzin uns continguts sobre d’altres, i uns autors o formats sobre d’altres. Són ells, i no els continguts per se, els que porten als usuaris de les xarxes al populisme i els seus hàbits de malestar social. I això es produeix perquè l’odi, la intolerància, el soroll i tot el que té a veure amb la incitació a qüestionar la democràcia és més rendible econòmicament que el contrari. Per això, cal regular les xarxes a través dels algoritmes i sotmetre la seva propietat a una funció social que condicioni els biaixos que fan servir les plataformes. I és que el malestar que alimenta el populisme no neix de les opinions, sinó de la propietat algorítmica que fa de l’odi i la mentida un negoci i una font de deteriorament de la democràcia. El matís és subtil, però no menor. El mateix que separa la democràcia liberal de la populista.
Lee tambiénI ara què, sota el populisme? (II)
