Al desembre es va inaugurar l’exposició Picasso/Koons a l’Alhambra, concretament al palau de Carles V. Tenint en compte l’assistència d’autoritats i la generosa cobertura mediàtica rebuda, estaríem davant un gran esdeveniment artístic. Malgrat la succinta col·lecció d’obres desplegades: dos del creador plàstic malagueny i tres del famós nord-americà.
Aquestes cinc peces, totes elles inspirades en el món clàssic, interactuen, segons els organitzadors, amb les del Museu de Belles Arts de Granada, ubicat en el magnífic edifici renaixentista projectat per Pedro Machuca al segle XVI. La mostra obre el nou cicle Reflexos , impulsat pel Museu Picasso de Màlaga, que busca l’expansió de la seva tasca a grans edificis.
Llegeixo al web de l’Alhambra, a propòsit d’aquesta exposició, que “la bellesa intemporal de les obres dels dos artistes il·luminarà la continuïtat i la transformació de la inspiració artística, convidant a una profunda reflexió”. Encara que no tots estem dotats per a la reflexió, i encara menys per a la profunda, recullo el guant. I la meva primera reflexió és aquesta: no és fàcil redactar bons textos per a esdeveniments d’aquesta mena sense caure en la grandiloqüència.
Segona reflexió: la comparació entre Picasso i Koons no es basa en un paral·lelisme constant. Tots dos han acabat aconseguint notorietat global, sí, però van començar de manera diferent: un es va llançar a l’aventura pictòrica quan això suposava passar per la bohèmia pobre; l’altre va fer els primers passos artístics mentre treballava a Wall Street. Potser un indici menor. O no.
Tercera reflexió: és veritat que tant Picasso com Koons s’han alimentat de l’univers d’imatges que els va precedir. Però amb maneres, accents i resultats molt diversos. Picasso va passar de l’academicisme a un període blau amb ressons del Greco i senyals disruptius. Va pintar el 1907 Les demoiselles d’Avignon, els rostres de les quals s’inspiren en l’art africà. Va explorar territoris ignots en l’etapa cubista, va passar després a
un neoclassicisme amb segell propi... Koons va guanyar celebritat a finals dels vuitanta, retratant-se mentre feia l’amor amb l’actriu pornogràfica Cicciolina. O immortalitzant Michael Jackson i el ximpanzé Bubbles en una peça que no desentonaria al catàleg de Lladró. La cultura pop, la dels famosos, la kitsch, la infantil, totes d’un rendible efecte mediàtic, han guiat la seva trajectòria, en què tampoc no van faltar obres d’arrel clàssica. Per exemple, dues de les exposades a Granada, una estàtua d’aire romà i un quadre de Jacques-Louis David, on Koons es limita a adossar-los una de les seves gazing balls (boles com globus inflats, polides perquè el visitant i el seu entorn s’emmirallin i s’integrin a l’obra).
Quarta reflexió: les obres dispars reflecteixen perfils diferents. Se sol parlar de Picasso com el gran creador del segle XX. I de Koons com l’artista viu més cotitzat en subhastes: el seu Rabbit es va rematar per la xifra rècord de 91,1 milions de dòlars. La seva fortuna suma 500 milions més, darrere la de Damien Hirst, un altre creador que busseja en la cultura de masses, com els seus taurons bussegen en formol.
L’exposició de Granada evidencia la força de les ‘celebrities’ en l’actual escena artística
Cinquena reflexió: la mostra de Granada evidencia –res de nou– la força de les celebrities en l’actual escena artística. Això condueix aquesta vegada a un diàleg desequilibrat. Com el que es podria donar entre un orador culte i un venedor amb molta xerrameca, tots dos capaços de fer-se escoltar, però transmissors de missatges de vàlua dispar. Potser un signe d’aquest present revolt, en el qual s’equiparan valors enriquidors per a tothom amb d’altres que dicta el mercat, fan més gran la beneiteria col·lectiva i engrosseixen uns quants comptes corrents.
Sisena reflexió: el Museu Picasso ha encertat triant el p alau de Carles V com a teló de Reflexos . Ho corroboraran els que s’hagin meravellat descobrint el seu pati circular porticat, majestuós i sobri. També seria encertat que el palau aspirés a muntatgesmés nutrients.
Setena i última: les reflexions prèvies seran potser tan inútils com la retòrica de la invitació que les ha motivat.
Lee también
