Vaig aprofitar el primer dia de l’any per anar al cinema a veure Cónclave , un thriller al voltant de la mort del Sant Pare i la obscura elecció del seu substitut pels prínceps de l’Església. Una notable lluita pel poder entre els posseïdors del capell cardenalici, segons la pel·lícula basada en el best-seller de l’escriptor i periodista britànic Robert Harris. Tot molt orientat a l’acció, suspens i abundància de trames exigida a una superproducció al gust del públic nord-americà. La posada en escena i la feina dels actors i equip tècnic són magnífiques. Però al final aquests excessos ens allunyen de la finezza que fins i tot en els moments de màxima crueltat atribuïm, almenys als que ens agraden aquests temes, a l’Església com institució. Que, com és sabut i per entendre’ns, és santa, catòlica, apostòlica i romana. Sobretot romana, molt romana.
He de reconèixer que durant un temps, equivocadament, la meva opinió de Roma no era bona. Havia recorregut gran part del nord d’Itàlia però no havia estat a la ciutat eterna perquè la considerava una destinació exclusiva per a pelegrins. “Signore, che bella ottobrata romana!”, el millor moment de la ciutat, apuntava el taxista que em portava des de Fiumicino fins a Vil·la Mèdici, en un dels set turons de Roma, per una reunió de feina. Aquell estiu de 1991 la lectura de Roma, passejar i civilitzar-se , de Xavier Febrés i Rossend Domènech, m’havia provocat curiositat i dubtes. A la sala de conferències del primer pis hi havia un gran balcó. En sortir vaig haver d’agafar-me a la barana aclaparat per l’impressió. Als meus peus, un espectacle d’immensa bellesa. Vaig caure del cavall, com Sant Pau.
En sortir em vaig agafar a la barana impressionat pel que veia: un espectacle d’immensa bellesa
Els següents quinze anys aniria a Roma gairebé cada tres mesos. Solia quedar amb Ángel Gómez Fuentes, corresponsal de TVE, que havia d’estar-se al seu lloc fins que no es produís el traspàs de Joan Pau II. Tenia memoritzada la crònica de la defunció. Igual que passa a la pel·lícula Les sandàlies del pescador . L’Ángel dominava el territori vaticà amb discreció i respecte. Un dia entraves a la Capella Sixtina, un altra feies un ristretto amb el redactor del catecisme. L’octubre de 2004 em convocava per sopar a un hotel prop del Vaticà. Va venir també un monsenyor. Menjàremespaguetis all’amatricianaamb una botella de Dolcetto d’Alba i una certa dosi de grappa. En acabar, passejant cap la plaça de Sant Pere, ens va explicar el motiu concret de la trobada mentre ens encenia un toscano . Cal que s’afanyin, haurien de triar el balcó des d’on retransmetre els actes de la mort del Sant Pare”. No hi donava crèdit. A continuació ens va anar assenyalant els llogats per televisions franceses, alemanyes o nord-americanes. Faltaven sis mesos per a la mort de Joan Pau II però de balcons bons només en quedaven dos. “Monsenyor –li vaig dir–, vostè m’acaba de fer entendre d’una manera ben pràctica què és l’eternitat”.