El 5% de Trump: l’impost imperial

Aquestes setmanes prèvies a la cerimònia d’investidura presidencial de Donald Trump, els especialistes en la política dels EUA tendeixen a interpretar les mercurials declaracions del futur president atenent les explicacions que donen els seus consellers més pròxims, encara que tampoc no es tracti d’una ciència exacta.

Entre els missatges reveladors que aquest informal grup d’assessors, majoritàriament futurs càrrecs del govern de Trump, han transmès als governs aliats hi ha l’objectiu que els socis de l’OTAN arribin a dedicar fins a un 5% del producte interior brut (PIB, el que l’economia genera en un any) a despeses militars, segons informacions recollides pel Financial Times.

En el seu anterior mandat, Trump havia fixat el llistó en el 2%; així doncs, es tracta d’un augment substancial. En el cas d’ Espanya, per exemple, implicaria al final gastar gairebé 40.000 milions d’euros més a l’any. Inassumible, òbviament, però indica el punt de partida de la negociació i revela les intencions del pròxim inquilí de la Casa Blanca.

Primer, en l’estratègia: una militarització desconeguda en gairebé un segle, una aposta substancial per la força militar per mantenir l’hegemonia mundial. I l’anunci de noves intervencions armades en diferents punts del globus, preparades amb una actitud més agressiva cap als veïns més pròxims: Grenlàndia, el Canadà, Mèxic i Panamà.

Després, en la instrumentació. Per sostenir aquesta política fan falta diners, molts. Cal finançar les guerres i els centenars de bases permanents als cinc continents, així com l’ingent esforç financer per situar les forces armades a l’avantguarda de la tecnologia, imposar el seu avantatge davant qualsevol possible desafiament, vingui de Pequín o de Moscou, real, potencial o simplement imaginat.

El límit a les ambicions imperials dels EUA rau en el fet que és molt difícil alimentar una descomunal despesa de defensa, que transvasa els progressos a les seves grans companyies tecnològiques, mentre es rebaixen rutinàriament els impostos als megarics i a les grans corporacions i, a més, es descarten per principi els plans d’austeritat o, alternativament, de més pressió fiscal, i, alhora, controlar el dèficit dels comptes públics i de la balança comercial amb la resta del món. Fa dècades que els EUA gasten desvergonyidament molt més del que produeixen. És el gran deutor, el pitjor model.

El remei, fins ara, ha estat inundar el món de dòlars i acoblar les dues ambi­cions, imperi i consum indefinit. Imprimir bitllets, o crear-los digitalment prement el return del teclat al Tresor i la Reserva Federal (FED), amb la seguretat que a socis i rivals no els quedarà més remei que atresorar-los. El dòlar i l’hegemonia militar són dos vasos comunicants del mateix mecanisme que governa el món i la seva economia. Els EUA necessiten col·locar cada any, pràcticament de franc, gairebé dos bi­lions de dòlars, amb la qual cosa s’acosten gairebé a dues vegades el PIB espanyol (1,2 bilions d’euros) per mantenir la bicicleta en marxa. I la xifra d’aquest costós impost mundial creix.

Però les resistències i friccions creixen. Altres potències hi posen pro­blemes, començant per la Xina de Xi Jinping, malgrat que durant dècades va optar per acoblar-se al sistema per créixer i desenvolupar-se. També la Rússia de Vladímir Putin. Autèntics desaprensius, tot i que no gaire allunyats de les idees i comportaments de l’aliat Trump.

El deute no pot créixer al ritme que registra des de fa dècades. Al tancament de l’any tot just acabat, representa més del 130% del PIB, 36 bilions de dòlars i un pagament d’interessos de prop d’un bilió. Molt per sobre de països com Espanya o França, que no són precisament els millors alumnes de la classe europea. I, a més, sempre cal aspirar a més.

Aquesta és la base de la guerra comercial impulsada pels EUA, per Trump en el seu primer mandat, però mantinguda per Joe Biden, i que no només té la ­Xina per objectiu. Els socis europeus ja saben de què va, especialment els industriosos alemanys. Cal reduir la bretxa del dèficit comercial.

I tornant al principi, l’augment de les despeses militars dels socis dels EUA representa una altra font sana d’augmentar les exportacions, de reduir els dèficits crònics de la balança comercial dels EUA, sempre que acceptin fer-ho comprant les armes de guerra a aquest últim.

El discurs militarista de Trump serveix, com a mínim, per crear un clima prebèl·lic que justifiqui més despeses militars i alimenti en els aliats l’impuls freudià d’apaivagar-lo firmant xecs. En la hipòtesi màxima, anticipa un canvi a la conducció de les relacions interna­cionals.

I el d’alimentar la ultradreta europea d’ Elon Musk, de moment, el seu principal soci, per vèncer totes les resistències polítiques i degradar encara més la subordinació dels aliats.

També s’aspira a millorar els comptes de les grans empreses tecnològiques i energètiques americanes. Aquestes ­últimes, grans beneficiàries de la guerra d’ Ucraïna, convertides en salvadors subministradors a Europa que acari­cien encara més avantatges.

Les primeres esperen que Trump faci servir la seva mà de ferro per vèncer les restriccions reguladores de les autoritats europees –perepunyetes amb fo­teses com la veracitat dels continguts de les xarxes socials o amb la intimitat de les dades personals dels usuaris– i que els governs del Vell Continent els obrin els mercats sense limitacions ( Itàlia i Musk és el model). Aquesta és la base de l’aliança entre Trump i personatges com l’esmentat Musk o Mark Zuckerberg, el seu homòleg de Meta.