Obrir la parella pot ser un al·licient, però no arregla una relació malmesa

“Abans hi havia això d’‘ Estem malament? Tinguem un fill’, i ara és ‘ Estem malament? Obrim la relació’. Hi ha parelles que tenen un conflicte i pensen que obrir la ­relació els servirà per solucionar-lo. Això no passarà”, diu Sandra Bravo, terapeuta especialitzada en no monogàmies. Al contrari, apunta: “Els casos en els quals sí que funciona obrir una relació són aquells en què no s’està fent servir això com a pedaç o per evitar problemes, sinó en els quals és una cosa que ve de gust, senten que els enriquirà i aportarà ex­periències satisfactòries, encara que puguin moure’s coses en l’àmbit emocional”.

Abans d’obrir una relació monògama –suggereix Bravo–, és important fer-se una pregunta aparentment òbvia, però que moltes vegades s’ignora: per què i per a què volem obrir la nostra relació? “Si responem amb sinceritat a aquesta pregunta i ho compartim amb la nostra parella, potser podem veure que no estem a la mateixa pàgina o que en realitat el que passa és que la nostra relació no està bé i que el millor serà arreglar els problemes preexistents abans d’incloure més persones a l’equació, que suposen més pors, més intimitats, més desitjos, més anhels, més expectatives”.

Els motius poden ser diversos: “Hi ha gent que de sobte s’ha enamorat d’algú i que, per no deixar-ho amb la parella, es planteja obrir la relació, però no perquè vulgui tenir una relació oberta d’entrada. També hi ha qui se sent desconcertat, perquè la seva parella li demana una intensitat emocional i sexual que no vol atendre, i pensa que, com que hi ha altres persones, aquesta pot ser una manera de reduir aquesta intensitat. Pot ser perquè és una relació que funciona molt bé, ­però que potser està cansada de la seva sexualitat. O que simplement es vulgui experimentar el que significa estar amb més persones sexualment o emocionalment. Posar sobre la taula els nostres motius és un primer pas necessari”, diu Bravo.

“Si a tu et neix la necessitat, crec que, com més aviat ho plantegis a la parella, amb afecte i explicant-te de la millor manera que puguis, més fàcil serà per a totes les parts”, afirma Bravo. “Moltes vegades, les pel·lícules que ens muntem fan que la gent obri una relació pensant que de sobte la seva vida es convertirà en una gran orgia, exempta de problemes, en què tot fluirà perfectament. També n’hi ha que pensen que serà un drama absolut, que portarà molts problemes”.

Bravo acompanya moltes pa­relles en aquest recorregut. “Crec que l’acompanyament terapèutic pot ajudar-los a escoltar-se, a ordenar una mica el procés, amb una persona que pot intuir una mica els processos pels quals passen les persones que fan un canvi tan gran”, explica.

“Potser tu no ho has proposat, i potser no t’ho hauries plantejat mai, però, davant la proposta de la teva parella, pot ser que diguis: ‘Ho provarem, encara que no hagi nascut de mi’. Però és molt diferent quan és una cosa que sents que serà molt dolorosa, o en la qual no creus, o que sentis que atempta contra els teus valors sobre la parella. El mateix pot passar si cedeixes o actues sota coacció o manipulació, o per por de perdre l’altra persona”, apunta Sandra Bravo.

“Jo sempre he volgut experimentar el que és una relació oberta. Fins i tot abans de conèixer la Laura, la meva actual parella. Per això l’hi vaig explicar des d’un principi. Ella no havia tingut gaire bones experiències amb les seves exparelles i jo entenia perfectament que no volgués fer-ho. No la vaig pressionar mai. Simplement, volia que ho sabés”, explica la Xènia, de 23 anys. Al cap de sis mesos d’estar juntes, va ser la Laura qui l’hi va proposar.

Des d’un principi van acordar amb quines coses se sentirien ­còmodes i amb quines no. “A tota hora, la prioritat era el benestar i la comoditat de totes dues”, assegura la Xènia. “No només es tracta de quan començar una relació oberta, sinó també de quan continuar-la o no. Els acords poden canviar. Per exemple, vam decidir tancar-la fa un temps, perquè volíem treballar certes coses de la nostra relació que no tenien res a veure amb la relació oberta”.

Sobre quan pot ser un bon moment per plantejar-se obrir una relació, la Xènia ho té clar: “No tindria una relació oberta des d’un inici. Necessites temps per conèixer l’altra persona, establir bones bases de confiança, respecte, amor, abans de començar a experimentar. També hi ha molta gent que hi recorre com a última opció per intentar rescatar la passió. Però obrir la parella no és una solució”.

“Vaig començar a relacionar-me dins de la no monogàmia als 16 anys. Jo sempre he sabut que soc bisexual i alhora tenia un xicot, amb el qual estava molt segura que volia passar la resta de la meva vida”, diu Beatriz de la Torre, de 25 anys, sobre la seva primera relació no monògama, amb qui avui és el seu “soci i millor amic”.

Un dia va decidir posar el tema sobre la taula. “Li vaig dir que l’estimava molt, però que també hi havia tota una part de mi que volia experimentar. Vam començar amb una relació oberta. Tot va ser superfàcil i còmode. Però, amb el temps, ens vam adonar que era una mica insostenible tenir només una relació oberta. Jo no puc embolicar-me o ficar-me al llit amb algú només a partir d’una atracció sexual. Necessito molta intimitat emocional prèvia. Acabats de fer els 18 anys, vam fer el pas al poliamor”.

La Beatriz coincideix que, abans d’avançar cap a un model no monogàmic, “també és clau que no només la parella, sinó que les dues persones també estiguin bé individualment. Si algú està passant per un dol, o té problemes a la feina, afegir-li la gestió emocional que suposa obrir la relació no hi ajudarà”.

La decisió d’obrir la parella, diu la Beatriz, “ha de partir d’un desig actiu de les dues parts. No pot ser que un cedeixi. Les dues persones n’han de tenir ganes i una visió positiva del que estan fent. I, com en qualsevol altra relació, hi ha d’haver respecte i comunicació. Cada detall, cada possible situació ha d’estar parlada, deixar clars els límits. És preferible anar a poc a poc, respectar els temps”.

Ella i la seva parella tenen pensat casar-se l’any que ve. “Ens casarem i sí, continuarem sent poliamorosos. Jo sé que vull estar ­tota la vida amb les persones amb qui estic, però no ho prometo a una sola persona”.