La Casa Gomis, un paradís recobrat

Entre pins i a tocar del mar, en un extrem de la finca de la Ricarda, enclavada entre el port i l’aeroport, la Casa Gomis, discreta i elegant, manté la força d’un símbol extemporani, paradís perdut i, a la vegada, indici d’un món possible, mentre cada minut un avió la sobrevola amb una regularitat eixordadora. És evident que els edificis racionalistes tenen un gran valor històric, especialment en una societat tan barroca com la catalana, però sempre es projecten cap al futur. Ben bé com si l’actitud propositiva que va fundar el moviment modern mantingués viva, encara avui, una capacitat crítica capaç de renovar-se i adaptar-se al present. Des de la Casa Bloc de Sant Andreu, que anticipa les necessitats d’habitatge públic, fins al pavelló Mies, que, entre tant edifici noucentista, continua sent el gest més rotund de modernitat a Barcelona. Una actitud que, sense dubte, hauria d’acompanyar la transformació del recinte de la Fira de Montjuïc en la perspectiva del centenari de l’Exposició del 1929 i, fins i tot, l’ampliació del MNAC.

Del racionalisme sempre se n’ha destacat l’equilibri precís entre forma (bellesa) i funció (utilitat), però s’hi ha d’afegir la tensió que provoca amb l’entorn. Hi ha una pulsió crítica, política si es vol, que necessàriament es projecta endavant, qüestionant les interdependències entre els ecosistemes socials i naturals, si és que aquesta diferència avui encara fa sentit. És aquest el valor cultural de la Casa Gomis, que neix amb la tenacitat dels seus propietaris, Ricardo Gomis i Inés Bertrand, esmerçant més de cinc anys en la seva construcció i encarregant el projecte a un arquitecte, Antoni Bonet-Castellana, exiliat a l’Argentina que, pacientment, resolia els problemes constructius des d’una distancia oceànica i sense internet. La bellesa de la coberta ondulada i la simplicitat constructiva resolen les necessitats d’una casa d’estiueig que des del principi va ser molt més que una segona residència. D’ençà de la seva inauguració, va convertir-se en un dels focus del desplegament de l’avantguarda cultural de l’època: la Casa Gomis va esdevenir un punt d’agitació cultural enmig de la grisor del franquisme. El Club 49, John Cage, Montserrat Caballé, Alexander Calder, Antoni Tàpies, Magda Bolumar, Jean Comaroff, Joan Brossa, Conxita Badia, Joan-Josep Tharrats, Joan Miró, Jeroo Mulla o Robert Gerhard desfilaven per una casa que, com ells, s’avançava al seu temps.

Sigui com sigui, la Casa Gomis deixa ara de ser un espai privat per convertir-se en un equipament cultural públic que ha de garantir la preservació de l’edifici i el mobiliari, obrir-lo al públic i als experts i, segurament, com ja van avançar les intervencions artístiques de la biennal Manifesta 15, ha de transformar-se en un espai d’interpretació i reflexió que posi en relació art i natura. La casa seria un magnífic punt inicial de la visita als espais naturals del Delta del Llobregat, una manera subtil de mostrar als visitants que, si ens ho proposem, hi ha maneres de trobar equi­libris entre cultura i natura que no acabin en la destrucció d’aquesta última; o potser podria ser un parc d’art públic, que reconegués la bellesa de la torre de guaita, un indret perfecte per celebrar un festival d’observació d’aus com el que se celebra cada any al setembre al Delta de l’Ebre; o un espai comple­mentari pel Sónar i la música expe­rimental; o un territori per tenir-hi artistes en residència; o un espai educatiu per infants; o l’inici d’un projecte de ­recuperació de l’arquitectura moderna de la zona i en particular la casa Coderch de l’antic camp de golf d’El Prat.

La Casa Gomis la podem contemplar com un vestigi del passat, amb la nostàlgia d’un món que s’esmuny, o demanar-li, novament, que sigui útil per imaginar el futur. Hi ha edificis que porten inscrit en el seu ADN aquesta funció prospectiva. Tres idees contemporà­nies ressonen a la Casa Gomis com a vestigi d’un futur recobrat: la primera, la necessitat d’unes elits preocupades per alguna cosa més que l’acumulació dels beneficis; la segona, que menys es més: la contenció com a instrument de progrés just; i la tercera, el compromís amb l’entorn, que ara no pot ser sinó compromís amb la preservació del lloc i els seus ecosistemes, on la Ricarda s’erigeix com un espai d’esperança i ­resistència davant dels somnis monstruosos del creixement pel creixement. Així, si combinem les tres idees, potser, qui sap, ens adonem que un aeroport amb més de 70 milions de viatgers no és la millor opció per a un indret tan carregat de futur.