Tot divorci és festa major

El divorci continua sent un esdeveniment so­cial al qual tothom es convida, i rara és la ruptura­ inesperada que deixa indiferent el personal, àvid d’emocions fortes a falta de toros a la Monumental, nits de l’Up&Down o un dia i hora per a la desconnexió de Catalunya.

Han transcorregut 44 anys des de l’aprovació de la llei del divorci i en falten sis perquè el Govern d’Espanya ho commemori com una conquesta en risc contra el feixisme, però reaccionem gairebé igual que aquell llunyà 1981.

–Els Solano es divorcien!

Mentre que pocs es pregunten per què es casen dos que ja s’estimen i es limiten a enviar un bizum, són molts els que corren a obrir judici per dictar sentència amb celeritat, sentència que permet futbolitzar un assumpte tan de ves a saber­.

Hi ha un tipus d’experts en divorcis que no falla mai:

–Si el que ja m’estranyava és que duressin tant...

Els més temorosos de l’efecte bumerang –i satisfets a la seva zona de confort– tendeixen a recórrer al factor arbitral.

–Aquí hi ha una tercera per­sona...

Naturalment, la gent s’arroga aquest dret tenint en compte raons altruistes, com el benestar dels fills de la parella, la custòdia dels dàlmates o la redistribució de la riquesa.

Malgrat els progressos en la lluita per la igualtat de gènere, la persona humana masculina ho té pitjor d’entrada pel que fa al relat, perquè la societat assenyala culpables dins d’un marc masclista segons el qual hi ha un sexe feble i aquest és el femení. Contradiccions de la vida moderna...

Finalment, les parelles amigues se senten en l’obligació de triar un bàndol de cara al tracte social en endavant, decisió que els marits solen delegar en la consort, tic típic de l’esperit gandul dels casats quan intueixen que aniran mal dades.

I molt de tant en tant, hi ha qui s’interessa no per repartir fàtues sinó simplement per donar suport als contraents del naufragi –no hi ha divorci sense sentiment de fracàs– i no tirar més llenya del bosc a la caldera.

–I tu, com estàs?