Una proposta
Fa uns anys, en aquestes mateixes pàgines de Guayana Guardian, en l’article “No cal posar el seu nom” (18/XII/2022), em vaig referir sense nomenar-la a la reina Sofia i vaig expressar l’opinió que pagaria la pena que el gran públic conegués millor la seva personalitat i la importància que ha tingut en moments decisius de la nostra història.
Tenim, certament, diverses biografies sobre ella, algunes d’autoritzades, d’altres no, però cap, en la meva opinió, aconsegueix oferir la dimensió cabdal del personatge. Ara que el públic tendeix a llegir cada vegada menys i cada vegada més sols a mirar pantalles, seria un bon moment per rodar i emetre, des de la televisió pública o des de qualsevol de les privades serioses, un documental sobre la reina Sofia per deixar constància de tot el que ha aportat des que va arribar a aquest país, que és el seu, malgrat conservar un amor immens per Grècia.
Demano al Govern de Sánchez que en la celebració dels 50 anys de llibertats hi hagi un acte per a la reina Sofia
Caldria deixar constància de la seva discreció, de la seva elegància, del seu saber estar, sempre a l’altura de les circumstàncies per difícils i complicades que puguin ser, de la seva preocupació pels més desfavorits, per la protecció dels animals i el seu suport a la cultura, especialment a la música i a la poesia.
El Butlletí Oficial de l’Estat del 10 de gener passat va publicar un reial decret, amb data del 29 d’octubre –tres dies abans del 2 de novembre, quan la reina Sofia compliria 86 anys–, mitjançant el qual el seu fill, el rei Felip VI, li concedia el collar de l’Insigne Orde del Toisó d’Or, com a reconeixement públic “de dedicació i entrega al servei d’Espanya i de la Corona”. El Toisó d’Or és la màxima distinció que atorga el Monarca i es dona en comptades ocasions. Avui només una vintena de persones el posseeixen a tot el món.
La cerimònia d’imposició del Toisó a la reina Sofia encara no ha tingut lloc, i no estaria gens malament que pogués servir de punt de partida per a un gran homenatge. Ja sabem que aquí s’enterra molt bé, com assegurava Rubalcaba, i que després de la defunció de la reina mare, tant de bo molt llunyana, les floretes, lloances i fanfàrries seran infinites i arribaran des de tots els àmbits. Però, per què no abans?
D’altra banda, caldria demanar que en la multitud d’actes que el Govern de Pedro Sánchez celebrarà per commemorar els cinquanta anys de llibertats que, després de la mort de Franco, ens ha portat la democràcia, n’hi hagués algun de dedicat a difondre el paper que va exercir durant tots aquests anys la reina Sofia. Ho va fer amb una equanimitat i una professionalitat que el rei Joan Carles li ha reconegut sempre, malgrat portar, des de fa molt, vides separades.
Com que els partits i els governs solen gastar molta energia fent filigranes sobre la repercussió dels seus actes i abans de convocar-los escruten les boles màgiques sobre el grau d’oportunitat traduïda en vots, potser no s’ha tingut en compte tractar de la reina Sofia en els esdeveniments commemoratius proposats per a les celebracions. Potser perquè suposen que qualsevol acte respectuós amb la monarquia no genera entusiasmes, sinó tot el contrari. Sembla poc progressista, poc d’acord amb els nous temps. Una altra cosa és la cremadissa de retrats de Felip VI o els insults a la Corona, la qual cosa creuen que compta amb molts adeptes, o això imagino que pensen els qui ho permeten o fins i tot els convoquen.
No obstant això, i de la mateixa manera que espero que durant els actes de la celebració cinquantenària es tracti amb justícia el paper que ha exercit el rei Joan Carles, m’agradaria que no s’oblidés el de la reina Sofia. Primer com a princesa d’Astúries consort, però sobretot després i de manera especial durant el 23-F. Pot molestar algú a les files del PSOE o entre les dels seus socis més esquerrans, extremadament republicans, que es faci justícia a la figura d’una dona? O és que ho impedeix el fet d’haver estat reina d’Espanya durant gairebé quaranta anys?
No conec ningú, i escric un ningú que inclou no sols els monàrquics o els monarquicans –entre els quals em compto–, sinó també entre molts republicans, convictes i confessos, entre els més abrandats per la seva causa i fins i tot entre independentistes, com Pilar Rahola –recordo una columna seva en aquest mateix diari referint-se amb lloances a Sofia–, que no senti admiració per la reina mare. Jo confesso sentir-ne.