L’empresari Jean-Noël Tassez va sopar una nit a Saint-Tropez amb el seu col·lega Bernard Arnault fa uns anys i, tornant cap a casa, li va comentar que semblava una mica trist. La resposta del propietari de l’imperi Louis Vuitton no podia ser més rotunda: “Mentre no sigui l’home més ric del món, no seré feliç”. L’anècdota la va publicar The Daily Telegraph, sense que ningú la desmentís.
Que algú no en tingui prou sent ric, sinó que necessiti ser el més ric, defineix una personalitat ambiciosa. M’atreviria a qualificar-la de patològicament ambiciosa, però la veritat és que, a començaments de l’any passat, Arnault va complir el seu somni: tenir més diners que ningú. Ignoro si es va sentir més feliç, però segur que se li va disparar la serotonina. La millor frase sobre els diners i la felicitat no la va pronunciar cap filòsof, sinó un actor de sèrie B que va arribar a president dels Estats Units, com Ronald Reagan: “Els diners no poden comprar la felicitat, però segur que t’aconseguiran records millors”.
Arnault va dir que seria infeliç fins que no aconseguís ser el més ric del planeta
A Arnault, la satisfacció de ser el més ric d’entre els de la seva classe li va durar poc, perquè tot seguit el va superar Elon Musk, aquest paio que vol anar a Mart perquè li queda petita la Terra. Tots dos es van veure les cares a la presa de possessió de Trump. No només els oligarques tecnològics es van agenollar davant del president nord-americà, també el luxe europeu. Trump i Arnault mantenen una estreta relació des dels anys vuitanta, quan el francès es va exiliar als Estats Units arran de la victòria de Mitterrand a França.
Lee tambiénEl capell de la primera dama
“El luxe és conservador per naturalesa i audaç per exigències del mercat”, escrivia ahir Joana Bonet en aquest diari. Però costa de pensar com encaixa el discurs de la inclusivitat, la diversitat i la sostenibilitat del grup Louis Vuitton amb les deportacions, la restauració de l’anomenada veritat biològica o la retirada de l’Acord de París sobre el clima.
A Washington, hi va ser Arnault i no Macron. L’un es va interessar per com tenim les meves coses, el president francès hauria preguntat per com tenim les nostres coses. Voltaire, un altre francès, va avisar que no pensem que els diners ho fan tot o ho acabarem fent tot per diners. I som aquí, sense cap mala consciència.