La debilitat de la majoria que sustenta el Govern de Pedro Sánchez ha quedat en evidència al decaure la pujada de les pensions, entre altres mesures, al seu pas pel Congrés. El president no pot comptar amb els seus teòrics aliats ni tan sols per tirar endavant iniciatives de clar interès per a la majoria de la població. Paradoxalment, aquella fragilitat es deriva de la pèrdua de força de l'independentisme, la desorientació del qual i esgotament queden cada dia més al descobert. Junts i ERC pugnen per la seva supervivència amb una incessant recerca d'un enemic polític respecte al qual definir-se i recuperar l'èpica perduda.
Per més que el PSOE utilitzi tècniques parlamentàries poc transparents i faci malabarismes incloent al mateix paquet d'una llei òmnibus diferents mesures per fer-les empassar-se d'una vegada, Junts ha triat una matèria molt delicada per donar un toc d'atenció. La pujada de les pensions és una cosa molt seriosa. Introduir confusió o utilitzar-la per a intercanvis polítics no és una cosa que la majoria de ciutadans pugui entendre. No diguem si a més al mateix bloc van subvencions per als damnificats per la dana i els ajuts al transport públic.
La fragilitat del Govern es deriva de la pèrdua de força de l'independentisme, cada dia més al descobert
Després del 2017, els dos partits van concentrar els seus esforços a l'“agenda antirepressiva”, és a dir, els indults i l'amnistia entre altres mesures, de manera que van mantenir bona parteix del seu suport electoral mobilitzat. Però així que és més obvi que la secessió de Catalunya no és una promesa viable a curt i mitjà termini, ni tan sols per a l'electorat independentista, els dos partits evidencien les seves dificultats per trobar motivacions alternatives amb què retenir els seus votants.
Junts va provar de trobar el seu camí amb un retorn ideològic a posicions de centredreta i de defensa dels interessos de l'empresariat i les classes mitjanes, tradicionalment alineats amb l'antiga Convergència. Però tot això filtrat per l'oratòria i pràctica política de Carles Puigdemont, el que s'ha traduït en una successió d'amenaces al límit a Sánchez i un llenguatge des de la tribuna del Congrés que res no hauria d'envejar al d'un dirigent antisistema. El resultat és desconcertant.
Tot això mentre Junts pateix la mossegada de la ultradreta independentista. Per més radicalitat amb què s'expressin els de Puigdemont, Aliança Catalana sonarà més rupturista al votant defraudat amb el desenllaç del procés i descontentament amb la globalització i els seus efectes.
Carles Puigdemont, durant la seva compareixença a Brussel·les la setmana pasada
L'eix del discurs de Junts s'ha acabat reduint a la seva capacitat per esprémer amb acritud el PSOE, actitud que corre el perill de convertir-se en una caricatura. És cert que aquella estratègia ha permès fins ara a Puigdemont relegar a un segon pla la reclamació d'un referèndum d'autodeterminació que sap que no és al radar, malgrat les negociacions a Suïssa amb mediador internacional, i també esquivar la imatge que el seu suport a Sánchez va ser a canvi d'una amnistia entre els beneficiaris de la qual l'hi ha a en mateix. Però l'amenaça sistemàtica acaba tenint un recorregut limitat: tant insistir en els incompliments del PSOE es torna en contra si no es trenca la baralla. I si s'envia tot en orris els set diputats de Junts passarien a la irrellevància, tret que Puigdemont opti per un arriscat alineament amb el PP.
La situació d'ERC no és més encoratjadora. Després d'exhibir en públic amb tota mena de detalls les seves baralles internes i encara convalescent de la pèrdua de la presidència de la Generalitat, els republicans no aconsegueixen trobar una via pròpia que no sigui la del seguidisme de Junts. Oriol Junqueras sembla caminar amb por de la reacció del seu propi partit d'una banda i de l'acusació de Puigdemont de no ser prou dur amb Sánchez per l'altre. Per espolsar-se tants temors pel flanc de Waterloo, Junqueras creu que ha trobat a Salvador Illa l'enemic amb qui exhibir exigència i duresa, per la qual cosa ha rebutjat negociar els pressupostos de la Generalitat.
L'eix del discurs de Junts s'ha acabat reduint a la seva capacitat per esprémer amb acritud el PSOE
Però ERC es planteja fins i tot anar més enllà i votar en contra del decret de necessitats financeres que permet a l'Institut Català de Finances aportar més recursos a l'administració catalana per al seu funcionament ordinari. Si es compleix aquella amenaça, el Govern tindrà un problema que pot bloquejar el funcionament, per exemple, de la sanitat.
Mentrestant, el Govern de Sánchez insta Junts a explicar a la població per què deixa els jubilats sense la pujada de la seva pensió. Ho fa a tall de càstig per haver collat massa les femelles al PSOE. Els socialistes deixaran que es cogui el malestar contra Junts i després provaran de recuperar amb un decret individual la pujada de les pensions. Però de poc li servirà al president del Govern presumir de mesures socials si el que es transmet és inestabilitat. La sensació que es juga massa al tacticisme de vol gal·linaci acabarà per plomar-los tots.
