“Venid y vamos todos con flores a porfía…”

Quan t’acostes als 80 anys i ets al segon temps de la pròrroga, pots permetre’t dir més o menys el que penses fregant el travesser. Sento avui la necessitat de fer-ho després de llegir, amb ple assentiment, un article de Josep Martí Blanch, a qui valoro per la seva agudesa, el seu sentit comú i una punta d’humor, diria que de regust agrari en la varietat de secà. El títol d’aquest article, publicat el passat 17, ho diu tot: “Flors per a Puigdemont des de tots els fronts. Com més castiga, més desig desperta”. Em permeto copiar-ne un paràgraf: “Dreta i esquerra, independentistes com ell i constitucionalistes, competint pels seus favors malgrat els seus habituals menyspreus”. És a dir: “Venid y vamos todos con flores a porfía…”, com els nens de la meva quinta cantàvem a la Mare de Déu durant el mes de maig. En suma, esquerra i dreta, Sánchez i Feijóo, van amb flors a Puigdemont, impetrant la seva ajuda imprescindible per preservar o arribar al poder. I Puigdemont –Puchi– “es el chulo que castiga” a tort i a dret.

Mentrestant, a Espanya, la feina per fer. Perquè és cert que l’Administració continua funcionant en allò que d’ella depèn, és a dir, pel que fa al dia a dia, gràcies a les estructures funcionarials i de serveis, però l’Estat està bloquejat –gripat– , pel que fa a totes les qüestions d’abast dependents de grans decisions polítiques, especialment aquelles que per la seva naturalesa requereixen un consens que superi la polarització partidària. En aquest sentit, ha quedat molt clar que l’Estat autonòmic no funciona per falta de lleialtat institucional de tothom. Ho proven els seus fracassos a València, després de la dana, i a les Canàries, respecte a l’onada immigratòria. Es tracta de dues errades tan greus que interpel·len directament dos polítics als quals el destí ha portat, en aquest moment crucial, a estar al capdavant del Govern central i de l’oposició: Sánchez i Feijóo.

Qualsevol d’aquestes qüestions –València o les Canàries– i d’altres d’igual transcendència o més (per exemple, aprovar els pressupostos) es podria canalitzar mitjançant un acord de socialistes i populars adoptat en defensa de l’interès general d’Espanya. A més, s’evitaria així el concurs negatiu d’aquelles forces polítiques que aspiren a la destrucció de l’Estat, com a pas previ per a la dissolució de la nació espanyola. Com és possible que Sánchez i Feijóo, socialistes i populars, estiguin tan cecs que no vegin el que és evident: la necessitat urgent d’entendre’s? Però no és això, ho veuen, però tenen altres interessos que no són els generals d’Espanya, sinó els partidaris i els personals abans esmentats: la conservació i la conquesta del poder. I no canviaran: estan enrocats, obnubilats, perduts.

Com és possible que no reaccionin? Perquè la veritat és que Sánchez i Feijóo no són uns vells a l’ocàs de la seva vida, amb capacitat minvada i susceptibles de ser manipulats per uns miserables; estan en l’etapa de plenitud, aquella en què la força es modula amb l’experiència. Només hi ha, doncs, una explicació: a tots dos els falla el més important, és a dir, aquella predis­posició de l’ànim, feta de visió llarga, generositat i coratge, que impulsa a prendre decisions valentes i arriscades en nom de l’interès general, susceptibles d’acabar en un fracàs, però en què batega la llavor de l’èxit. Els falta grandesa, ànim gran. No hi ha res a fer. Esperar que passi el seu moment i hi hagi més sort amb els que vindran després, si encara s’hi és a temps. Des de l’arribada a la presidència del govern de Zapatero (el pitjor de tots els presidents), Espanya ha estat molt desafortunada amb els seus líders. Algun dia potser canviarà la sort.

Fins que això passi, si passa, seguirà el procés de desmantellament de l’Estat, l’erosió de la nació i la constant agressió a Espanya com a entitat històrica, com a projecte polític i com a àmbit de solidaritat. Però avui, no obstant, tinc una esperança: que el mal sempre acaba devorant-se a si mateix. I així serà a Espanya: el mal ha anat massa lluny i no prevaldrà. Ho vull creure així. Ho crec així.