L’insult com a art

No tinc clar que l’insult sigui una de les belles arts, però no és menys cert que hi ha persones amb una capacitat per convertir un atac personal en una figura retòrica de cert nivell. Esclar que no tothom té la mateixa capacitat­ dialèctica de George Bernard Shaw o d’Oscar Wilde, personatges de paraula precisa i de respostes sarcàstiques. De Shaw s’explica que no suportava Winston Churchill, així que va enviar al primer ministre dues entrades per a l’estrena d’una de les seves obres tea­trals, amb una nota en què li deia: “Perquè vingui amb un amic (si és que en té)”. Churchill li va respondre amb una altra missiva: “M’és impossible assistir la nit de l’obertura, però hi aniré la segona (si és que n’hi ha)”.

Al nostre país costa de trobar gent tan sofisticada a l’hora d’insultar. Segons un estudi de la Universitat de Nebrija, els tres insults més utilitzats pels espanyols són, per aquest ordre, gilipollas, imbècil i cabró. Ni tan sols la política, on l’insult està sobrevalorat, no ofereix massa moments de glòria a la retòrica. Feijóo, que va aterrar com a líder del PP amb la frase “no vinc a insultar Pedro Sánchez, sinó a guanyar-lo”, de moment només l’ha vençut en el nombre d’improperis que li ha dedicat al Congrés.

González Pons dedica improperis per escrit a Trump, i Feijóo el desautoritza

Un filòsof de l’entitat de l’alemany Schopenhauer va escriure un llibre al segle XIX, que va titular L’art d’insultar, que era un complement de la seva obra L’art de tenir raó. Es tracta d’un llibre pòstum, que no es va publicar fins a finals del segle passat. Schopenhauer hi considera l’insult com un últim recurs quan tots els altres arguments han fracassat.

Lee también

El símbol més dalinià

Màrius Carol

Aquesta llarga introducció és per justificar els insults de l’eurodiputat popular Esteban González Pons a Donald Trump, publicats en un article a Las Provincias. Pons el va titllar d’“ogre taronja” i de “mascle d’un ramat de goril·les”. El president del PP l’ha desautoritzat, però em sembla que davant la cascada d’improperis, disbarats i animalades que sentim diàriament de Trump, s’entén que algú del món conservador es permeti un desfogament. Encara que només sigui perquè pensem que hi ha gent que no està disposada a empassar-s’ho tot.