L’any passat, en la cursa per l’Oscar, tots els ulls miraven cap a l’alemanya Sandra Hüller, que, tot i que no estava nominada pel sòlid treball a La zona d’interès , va obtenir la seva primera candidatura a l’estatueta daurada per Anatomia d’una caiguda . I si bé va acabar perdent contra Emma Stone, ha quedat per a la història com la primera actriu alemanya que ha rebut aquest honor des de la postguerra. La van precedir Marlene Dietrich, que va ser nominada el 1931 per Marruecos , i Luise Rainer, que el va guanyar el 1937 per El gran Ziegfeld i va repetir la gesta el 1938 amb La buena tierra .
Lluny dels focus, però, hi havia una altra actriu amb la mateixa nacionalitat que feia campanya. Leonie Benesch, que aquell any havia guanyat el premi Shooting Star al Festival de Berlín, va afavorir tant com va poder les possibilitats de Sala de professors , seleccionada per l’acadèmia germànica per representar el seu país. No li va anar malament. El film, que també va ser candidat al Goya, va ser un dels cinc seleccionats per competir per l’Oscar a la millor pel·lícula internacional. Va acabar perdent contra el film en què Hüller encarnava la dona del comandant del camp de concentració d’Auschwitz. Les coincidències encara anaven més enllà, ja que l’altre paper principal a La zona d’interès , el de Rudolf Höss, anava a càrrec de Christian Fredel, amb qui Benesch compartia una història comuna: tots dos van començar les carreres el 2009 amb Michael Haneke, que els va triar perquè encapçalessin el repartiment de la seva obra mestra, La cinta blanca .
Ha gaudit de l’èxit de ‘Sala de professors’ i ha sortit en sèries com ‘Babylon Berlin’ i ‘The crown’
La Leonie, que aleshores tenia 20 anys, amb prou feines es va poder sobreposar al frenesí que s’havia generat entorn de la nova pel·lícula del mestre austríac, que primer va guanyar la Palma d’ Or a Canes, després el Globus d’ Or i finalment se’n va anar amb les mans buides de la gala dels Oscars. Haneke havia contractat Benesch guiat per la seva bellesa inusual i una mirada innocent que encara conserva, tot i que la seva experiència com a actriu es limitava a haver participat de petita en un circ infantil. Filmar amb ell no va ser gens fàcil, ja que va experimentar un parell de situacions en què el director, famós pel seu temperament, va perdre els estreps.
Alhora, participar en la campanya pels premis va ser aclaparador per a ella, ja que ningú no li va explicar que calia vestir-se i maquillar-se per a l’ocasió. Tot i això, la germana gran en una família de quatre germans de Tübingen, una ciutat universitària als afores de Stuttgart, va decidir que havia de seguir aquest camí. Com que els seus pares no li podien pagar els estudis al conservatori a Alemanya, va optar per posar-se a treballar i va estalviar diners per poder fer un curs a Londres, un moment que avui l’actriu considera l’inici de la seva carrera professional. En els primers temps no li va quedar cap més remei que acceptar el que li oferien, però quan estava a punt d’acabar el conservatori va aconseguir un paper clau en la sèrie alemanya Babylon Berlin , el d’una mainadera que es deixa dur per l’amor per cometre un acte de terrorisme. La sèrie, en què també va participar Fredel, va ser un èxit global que li va elevar la categoria i li va permetre començar a dir que no.
Aquell mateix any va arribar un petit paper a The crown , com la germana del príncep Felip, Cecília de Grècia i Dinamarca, amb què va demostrar que també podia actuar en anglès. Segurament el director Tim Fehlbaum ho va tenir en compte quan va decidir oferir-li el principal paper femení a Septiembre 5 , una recreació de com l’equip de notícies esportives de la poderosa cadena ABC va acabar transmetent ininterrompudament el que passava a Múnic el 1972 quan un grup palestí va prendre com a ostatges diversos atletes israelians que participaven en els Jocs Olímpics.
En la història, que Steven Spielberg ja va portar al cinema però des d’un angle diferent, la Leonie encarna un dels pocs personatges ficticis, una traductora que es diu Marianne, que és testimoni de la improvisació amb què han de treballar els periodistes que interpreten Peter Sarsgaard, Ben Chaplin, John Magaro i Benjamin Walker. Fehlbaum va fer reconstruir meticulosament l’estudi des d’on es van transmetre els fets, i va recrear fins i tot la tecnologia que es feia servir llavors perquè funcionés de debò. Amb Septiembre 5 , Benesch ha participat una vegada més en la campanya pels premis, però fins ara el seu nou film no ha tingut gaire sort, ja que només ha obtingut una nominació al Globus d’ Or com
a millor pel·lícula dramàtica i
dues als Critics Choice, una al millor muntatge i una altra
al millor guió original.
Mentrestant, l’alemanya, de 33 anys, que de la seva vida personal només se’n sap que va tenir una llarga relació amb l’actriu anglesa Bessie Carter, continua buscant el paper que l’ajudi a pujar un esglaó més en la seva carrera. Ja ha acabat dues pel·lícules al seu país, Heldin , de Petra Volpe, en què encarna una infermera, i The hero of Friedrichstraße , en què comparteix cartell amb Daniel Brühl.