Només pensem en la salut quan la perdem. “Bravo, has atrapat tots els virus que circulen per Barcelona”, em felicita el metge. Jo el sento des de la boirina febril, entre esgarrifances. Abans d’arribar a la seva consulta, havia peregrinat de farmàcia en farmàcia, provant remeis com un conillet d’Índies. Sobres, xarops, caramels. Tot molt beneficiós per a la indústria farmacèutica, encara que no tant per a mi. Compres una mica de fe, pensant que potser no cauràs del tot, que el teu cos sortirà victoriós del pròxim assalt. Fins que l’autoengany s’esgota i acceptes la derrota, antibiòtics en mà, com un salconduit per travessar “els erms i deserts de l’ànima que revela un accés de grip”, en paraules de Virginia Woolf, que es preguntava per què la malaltia no es considerava a la seva època un tema literari.
Pocs escriptors han estat més sensibles a aquestes calamitats quotidianes que Gustave Flaubert. No només va escriure Madame Bovary , sinó que va convertir el seu historial clínic en un gènere propi. Les seves cartes estan plenes de cròniques mèdiques en primera persona, sovint més extenses que les seves reflexions sobre literatura. Estic malalt, sentenciava amb la solemnitat d’una acta notarial. He passat la nit tossint com un gos, el mal de cap és insuportable, les extremitats m’han deixat de pertànyer. La seva ploma transformava un refredat en un drama shakespearià, cada malestar en una novel·la breu sobre el patiment. L’èpica l’hi posava ell. Perquè no es conformava amb la queixa: disseccionava cada malaltia amb la mateixa minuciositat amb què descrivia els paisatges de Normandia.
Descriure el dolor amb coherència és una tasca àrdua que comporta una solitud particular
La malaltia fa caure el cos i el llenguatge no en surt indemne: les paraules es dilueixen, la sintaxi trontolla. Descriure el dolor amb coherència és una tasca àrdua que comporta una solitud particular. Potser aquest era el repte que es va imposar Flaubert, obsessionat amb la “paraula justa”, fins i tot quan les forces flaquejaven. O potser no volia desaprofitar l’oportunitat de descobrir una cosa nova en aquell estat de vulnerabilitat. En un món que ens exigeix moviment constant, la grip ens concedeix —a la seva manera congestionada i irritant— el dret d’aturar-nos, de tancar els ulls i divagar amb la febre com a aliada.