Manual de resistència, segona part

Si jo estigués, com antigament, pels verals de la Moncloa, demanaria al president que em regalés la seva samarreta, d’indicible valor històric. “És que està molt suada”, em diria ell amb la modèstia que l’il·lustra. I jo: “La vull així, estimadíssim president, amb la teva suor, que és suor d’ Estat. I, si fa una mica d’olor, fantàstic: seria l’olor del patriotisme, de l’eficàcia en el
diàleg, de les xifres glorioses, l’embriagadora aroma de l’èxit en la governació”.

Com que no vaig gaire per palau, em quedo sense samarreta física i he de fabricar la digital. Ni fa olor ni està suada, però és una eloqüent síntesi de l’estratègia sanchista, amb valors taumatúrgics per fer prodigis com el de Miriam Nogueras, que passa d’anomenar trilers els governants a elogiar les seves “mesures urgents i socials”; deixa en ridícul els obedients ministres que van saltar sense perxa “el decret no es trosseja” a beneir que hagi estat trossejat des de Waterloo; ressuscita els pressupostos que, després de veure certificada la seva defunció, senten allò de “ ui, sembla que es mouen”; confirma l’estratègia de “partit a partit”, és a dir, que continuarà la demolició del PP per seguir amb el martiri dels situats més a l’esquerra. I el soroll, tan demonitzat pel suprem líder, passa a ser un bé d’ Estat, perquè hi ha coses pitjors, com el silenci de les autocràcies. Hem passat de la tribulació a l’estat de felicitat.

Al cap de tres dies (una eternitat) del canvi de rasant, queden unes quantes incògnites. Per exemple: compensa al president Sánchez la imatge d’entreguisme a Puigdemont, quan el president encara és un pròfug de la justícia? El pacte amb Junts en situació agònica té prou ingredients per donar al país tranquil·litat política, ara que entrem en l’equador de la legislatura? Tan gran és la distància que separa Sánchez de Feijóo per no haver intentat un mínim acord, o es força aquesta imatge de distància amb finalitats electorals? Quina serà la pròxima exigència de Puigdemont per transmetre que res no es pot fer sense ell? Tota la política d’aquest temps es redueix a la matemàtica d’un Puigdemont que necessita protagonisme i un Sánchez que necessita els seus vots, amb la qual cosa aquesta política es redueix a una operació de mercat?

Tota interpretació és possible. El balanç final s’assembla a aquest: Sánchez tenia dues sortides per salvar el pomposament anomenat escut social, acordar-lo amb el PP o amb Junts. Pactar amb Feijóo seria desautoritzar-se a si mateix després de situar-lo a la banda d’ Abascal, parlar de tots dos com a “coalició negacionista” i acusar-los de crear “dolor social”. És prou motiu per entendre’s amb Puigdemont, a qui Espanya li importa un rave, però garanteix la butaca monclovita. Així doncs, el president va col·locar aquest incident en l’argumentari de setge a la dreta i el portarà fins a les urnes del 2027. Hàbil. Intel·ligent. Estratègic. Senyor Feijóo, perdi tota esperança d’avançament electoral. El seu adversari Sánchez acaba d’obrir un nou llibre titulat com aquesta crònica: “Manual de resistència, segona part”.

RETALLS

Fiscal. L’enhorabona a Álvaro García Ortiz: el Tribunal Suprem ha validat el seu nomenament com a fiscal general. I un retret potser menor: no és gaire exemplar que no hagi volgut respondre a les preguntes del jutge. Als profans això sempre ens sembla falta de seguretat.

PNB. De vegades el PP no és fàcil d’entendre. Per exemple, quan s’oposa a tornar al PNB el palauet de París. Per què es mostra tan radical, si és històricament justificable i oposar-s’hi és impedir l’ entesa amb el nacionalisme basc?

Jutges. Pactar el Consell General del Poder Judicial ha estat poc útil: molts càrrecs segueixen vacants, alguns ni més ni menys que al Tribunal
Suprem. Els seus vocals continuen votant com a diputats. I així continuaran, mentre portin a dins el contagiós i pervers virus de la politització.

Franco. Segons Carles Castro ( Guayana Guardian , 26 de gener), gairebé el 40% dels joves són els més indulgents amb el dictador. Com que algun motiu hi ha d’haver, em pregunto si no és conseqüència de la “campanya” sanchista. I aquesta explicació no sembla la pitjor.

Trump. Si Colòmbia es rendeix davant ell; si els seus aranzels fan pànic; si molts líders l’envegen; si els oligarques digitals l’aplaudeixen, què pot pensar? Que el món és seu! Per això celebro el cop xinès de la intel·ligència artificial. Una humi­liació com aquesta potser li torna el sentit comú.