Finalment, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha presentat la Brúixola de la Competitivitat, el full de ruta per garantir el rol d’Europa en un món en transformació. Una estratègia amb l’objectiu de treballar per una prosperitat sostenible que segueix els principis dels informes Draghi, Letta i Niinistö, publicats el 2024.
El context geopolític tan disruptiu exigeix que aquestes propostes no esdevinguin un exercici estèril, víctimes de la divergència d’interessos estatals i la manca d’ambició, com ha passat amb tantes altres propostes anteriorment. Per exemple, amb els plans elaborats pels comissaris Colonna i Spinelli, a principis dels setanta. I això que el periodista francès Servan-Schreiber ja advertia el 1967 a Le défi américain –i amb gran repercussió entre les elits– de l’avantatge competitiu nord-americà especialment en sectors d’alta tecnologia. Com apunten els informes d’avui.
Catalunya pot ser pedra angular de la nova competitivitat europea i ho ha de ser
Una de les crítiques a la Brúixola de la Competitivitat és la manca de compromís pressupostari. Esperem que sigui només perquè falta concretar-ne el detall. Perquè no hi ha temps a perdre. Draghi xifra en 800.000 milions d’euros anuals la inversió necessària per superar la bretxa de competitivitat amb els EUA i la Xina. Un compromís d’aquesta magnitud comportarà una negociació d’altíssima complexitat entre les institucions europees i els estats membres, que caldria abordar amb urgència i ambició per no perdre una oportunitat decisiva i recursos per a Europa.
Malauradament, el context polític europeu no és el més favorable. A Alemanya no hi haurà un govern efectiu fins a l’estiu, França afronta una crisi de règim, i el Govern espanyol té dificultats per la seva fragilitat parlamentària. Dels grans estats, només Itàlia té un govern estable, però amb una orientació reaccionària preocupant més propera als interessos de Donald Trump que al projecte europeu compartit. Però, com deia Gramsci, davant el pessimisme de la raó, l’optimisme de la voluntat. Cal perseverar i lluitar.
La presidenta Ursula von der Leyen
Per a Catalunya, és essencial que les institucions europees avancin amb ambició i lideratge. No només pel seu impacte en el futur econòmic i polític del continent, sinó perquè el nostre país pot guanyar-hi molt i també aportar-hi si s’avança en la bona direcció. Una política industrial europea ben finançada, que reforci la recerca i desenvolupament i impulsi sectors estratègics com els semiconductors, la fotònica o les teràpies mèdiques avançades, i la garantia de subministraments estratègics per la indústria de l’hidrogen o la farmacèutica, alinea els interessos de la UE amb les potencialitats de Catalunya.
Així s’ha demostrat els darrers anys, quan Catalunya ha estat beneficiària àmpliament dels fons Next Generation. La priorització de sectors estratègics feta pel govern el 2021 (vehicle elèctric, computació quàntica, hidrogen, descarbonització industrial...) Ha permès captar més de 8.500 milions d’euros, i situar-se com el territori líder a l’Estat. A més, Catalunya ha captat el 51% dels fons de recerca destinats a l’Estat espanyol del programa Horizon Europe 21-23. Aquest lideratge ha impulsat també una modificació dels fons Feder per finançar projectes en biotecnologia, descarbonització i deeptech al 100%.
Catalunya ofereix al projecte europeu, amb humilitat i encara molts reptes al davant, un sòlid full de serveis, una indústria altament competitiva i una xarxa de centres de recerca i infraestructures científiques de primer nivell, concentrat en un espai geogràfic petit, divers i ben connectat. El nostre futur econòmic passa per aquí: un país industrial punter basat en el coneixement amb capacitat de fer aportacions d’impacte global.
Per això, la causa d’Europa, per voluntat i per capacitat d’aportació, és –i ha sigut sempre– també la causa de Catalunya. I per això és imprescindible que la nostra veu –del Govern, les institucions, la societat civil, el món sindical i empresarial, els professionals i investigadors– es faci sentir a les institucions europees per convertir els plans i estratègies en una realitat tangible. Catalunya pot ser pedra angular de la nova competitivitat europea i ho ha de ser. Demostrem-ho.
Acabada la Segona Guerra Mundial, l’optimisme de voluntat gramscià va ser l’esperança en què aferrar-se del nostre continent. Avui, tenint més eines i oportunitats, Catalunya no pot defallir, i Europa tampoc.