El Rei constitucional

Acaba d’aparèixer El Rey, un petit llibre que recopila tres treballs inèdits sobre la Corona, obra de qui va ser il·lustre constitucionalista i primer president del Tribunal Constitucional, Manuel García Pelayo (1909-1991). Porta una nota editorial del professor Eloy García i un estudi de contextualització del professor Javier Tajadura. Reuneix tres dictàmens dirigits al rei Joan Carles. El primer és del 14 d’octubre del 1977 (anterior a la Constitució), va ser enviat també a Felipe González i dibuixa la posició que, segons l’opinió de García Pelayo, s’hauria d’atribuir a la Corona en el conjunt del sistema constitucional. Els altres dos treballs són posteriors a la Constitució i fan referència a dues qüestions concretes: el primer a la sanció de les lleis, i el segon a l’actuació del rei el 23 de febrer del 1981.

Si crido la seva atenció sobre un text de naturalesa estrictament jurídica, és perquè la tesi, fruit d’una contemplació de la realitat que no s’esgota en la perspectiva tecnicojurídica, és suggestiva i d’un calat polític molt profund. Aquesta tesi es pot formular així: “El Rei constitucional és dipositari d’una ‘reserva de poder’ que només s’ha d’exercir en situacions veritablement excepcionals que suposin un risc existencial per a la supervivència de l’Estat constitucional” (Tajadura). És clarament perceptible la influència de Carl Schmitt: a) per la importància donada a la distinció entre situació de normalitat i situació excepcional en la interpretació de la posició i funcions del Rei, i b) per l’atribució al Rei d’una funció de defensa de la Constitució, que va implícita al jurament de guardar i fer guardar la Constitució. Dit en poques paraules: en una situació excepcional, el Rei té l’obligació de fer guardar la Constitució, molt especialment en la seva “funció d’integració”, i és precisament aquí “on el paper constitucional de la Corona i la figura del Rei assumeixen un protagonisme destacat”.

Al fons del pensament de García Pelayo hi bateguen dues idees. La primera, presa de Benjamin Constant, és el principi de legitimitat funcional (i no històrica) de la monarquia, segons el qual “aquesta institució es legitima quan la seva existència i la seva acció constitueixen una aportació necessària o, més encara, essencial per al manteniment renovat d’un sistema”. García Pelayo li diu al rei Joan Carles: “Sense l’acció de la Vostra Majestat no s’haguessin obtingut els èxits aconseguits en el procés de democratització espanyol, ni aquest hagués obtingut la confiança generalitzada a l’estranger”. Aquesta concepció de Constant del monarca com a poder moderador es plasma a l’article 56 de la Constitució, segons el qual “el Rei arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”, una funció difusa que no es fonamenta en la potestas, sinó en la auctoritas, és a dir, en la neutralitat i l’exemplaritat personal del monarca, que emana de les seves qualitats morals i intel·lectuals, molt més rellevants que les històriques que emanen de la pròpia institució. En suma, el Rei no és un simple símbol de l’Estat i de la nació, sinó que també és un actor fonamental del sistema constitucional dotat d’unes funcions imprescindibles per al funcionament eficaç de l’ordre constitucional.

La segona idea axial de García Pelayo és la concepció de la Corona com un factor moderador de la potencial deriva cesarista del règim, mitjançant l’atribució al Rei de: a) la facultat de negar la sanció d’una llei en “casos excepcionals de tal naturalesa en què pugui estar en qüestió la vigència de la Constitució com un tot, la unitat indissoluble de la nació o l’existència mateixa de l’Estat”; i b) una “reserva de poder” per aconseguir la integració i garantir la continuïtat de l’ordre constitucional en “situacions excepcionals”, “la significació de les quals depèn de les qualitats personals del portador de la Corona, del sistema de creences vigent i de les circumstàncies en què s’hagi de moure”.

Aquestes funcions del Rei constitucional segons García Pelayo poden ser avui motiu de freda reflexió.