La internacional ferotge
LA PELL DE BRAU
El malestar acumulat al llarg d’aquest segle ha acabat explotant com un volcà. És un volcà d’on surt un magma polític que amenaça d’abrasar-ho tot al seu pas. Els polítics que han recollit millor la ràbia i decepció de tanta gent amb la democràcia i, sobretot, amb la seva dimensió representativa, són figures que destaquen per menysprear els partits tradicionals i els estils clàssics de lideratge. Estic pensant, entre d’altres, en Donald Trump, Javier Milei, Benjamin Netanyahu, Jair Bolsonaro, Giorgia Meloni, Nayib Bukele i Marine Le Pen. A Espanya, crec que qui encaixa més bé en aquest motllo no és Santiago Abascal, sinó Isabel Díaz Ayuso.
Són tots plegats líders que, tant si són a l’oposició o al govern, es reclamen diferents a la classe política de sempre. A diferència dels altres líders, aquests no tenen pèls a la llengua ni van amb embuts. Poden fer callar un periodista, riure’s a la cara d’un rival o insultar a qui els porti la contrària. Menteixen amb desimboltura i delit. El seu to sol ser desafiador, fins al punt que poden dir qualsevol ximpleria per mostrar amb això que se senten totpoderosos, que no els frena res. Trump ha dit recentment que els Estats Units havien gastat 50 milions de dòlars en condons per a Gaza que els palestins fan servir en la fabricació d’explosius. És només un exemple de ximpleria de les dotzenes que ha pronunciat d’ençà que va ser nomenat president fa unes quantes setmanes.
Molta gent admira líders que posen en marxa polítiques audaces que trenquen els consensos existents
Amb aquest estil tan peculiar i desacomplexat, marquen una diferència, són fàcilment reconeixibles i aconsegueixen encarnar un cert esperit rupturista, fins i tot rebel, que fa les delícies de molts que es declaren tips dels partits tradicionals.
Si només fos pel que acabo de descriure, estaríem parlant de líders histriònics, però no necessàriament perillosos. Tanmateix, la cosa no queda en un simple estil discursiu. En coherència amb aquest estil, els líders esmentats presenten una característica molt més temible. Tots ells sobresurten per fer gala d’una ferocitat inusitada. Són cruels en general, però sobretot amb els més febles. Volen demostrar que no tenen escrúpols.
Vegem-ne alguns d’aquests casos. Trump acaba de començar el mandat arremetent contra els immigrants sense papers i les persones trans. El seu propòsit és que tots es convencin de la seva determinació política, amb total indiferència cap al patiment i la injustícia que provoquen les seves decisions. El gest d’impaciència i empipament que va fer durant la missa en la qual la pastora protestant Mariann E. Budde li va demanar misericòrdia és la prova concloent de la seva fredor moral.
A El Salvador, Bukele ha empresonat desenes de milers de persones com a resposta a un problema seriós d’inseguretat ciutadana. La taxa d’empresonament en aquest país és en l’actualitat una de les més altes del món. No li ha tremolat el pols a l’hora d’empresonar menors ni saltar per sobre dels procediments judicials. És veritat que des que presideix el país, el 2019, la taxa d’homicidis ha disminuït, però també havia baixat, fins i tot més, en el període 2015-2019, sense una política tan severa com la que ha emprès.
A l’Argentina, Milei està aplicant la motoserra al sector públic i als serveis socials en nom de la lluita contra la inflació. La situació econòmica havia empitjorat tant abans de la seva arribada que, per tal de garantir l’estabilització dels preus, bona part de la societat justifica la seva política indiscriminada de retallades, per molt que aguditzi les desigualtats o condemni a la pobresa una part important de la població.
El cas més extrem és el de Benjamin Netanyahu. Encara que no se sol incloure el seu nom en la llista d’aquests líders de l’extrema dreta, crec que hi ha raons de sobres per fer-ho. Igual com els anteriors, només que amb un grau de duresa i inhumanitat molt superiors, ha reaccionat a l’atac brutal de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 amb una operació de destrucció molt més brutal encara que fa inviable la supervivència del poble palestí a Gaza: no només pels més de 47.000 palestins morts, sinó també per la devastació que ha provocat a tota la zona i que impossibilita una vida digna en aquell territori.
El gran desconcert del nostre temps consisteix en el fet que sectors creixents de la població estiguin disposats a condonar o donar suport a aquesta mena de polítiques extremes. Per què tanta gent veu positivament la política de la ferocitat? D’on procedeix aquesta espècie de supressió de l’empatia? Potser el malestar en societats cada vegada més desiguals i amb més inseguretat econòmica justifica una reacció d’aquest tipus?
La interpretació més caritativa sobre el que està passant em sembla que és la següent. Molta gent valora aquests lideratges no tant perquè estigui plenament d’acord amb les mesures que s’adopten, sinó, més aviat, perquè considera que, atesa la incapacitat dels partits tradicionals per resoldre problemes urgents, aquests nous líders estan disposats a clavar un cop a la taula i posar en marxa polítiques audaces i espectaculars que trenquen els consensos existents. Probablement moltes d’aquestes persones se sentirien més còmodes amb polítiques menys ferotges, però prefereixen la ferocitat a la inacció, la inèrcia i la curtesa de mires que s’atribueix als partits tradicionals.
Hi ha, doncs, una admiració indissimulada per líders forts que s’atreveixen a assajar remeis que trenquin el marc imperant, fins i tot si resulten d’una ferocitat aterridora.