“¡Montoya, por favor!”

Ens fan pinça El hormiguero i el folleteo”, ploriqueja Broncano. “Montoya trepitja la tele, s’esquinça la camisa i corre a la platja cridant ‘ guarraaaa!’: contra això no podem competir!”, rebla Grison. Bon resum de la setmana televisiva, regit pel desvari de La isla de las tentaciones (Telecinco): les passions primitives de l’entrecuix sempre imanten teleespectadors. El tal Montoya és un mer noiet rebentat per la gelosia en veure la seva xicota enllitada amb un altre. El de sempre. “Ets una pocavergonya! Cabrona, guarraaaaa!”, crida el noi. “Montoya, por favor!”, crida també Sandra Barneda, perseguint Montoya corrents per la platja. La isla... és un programa feminista en què elles s’enlliten amb qui desitgen i que a la vegada explota els brots masclistes d’ells (i el viceversa opera igual). Ho hem ­comentat jocosament a RAC1... Per a enuig d’algunes ànimes pures, puríssimes, com la del senyor Llach.

GASCÓN. Al fenomen “Montoya” s’ha sumat aquesta setmana la controvèrsia sobre l’actriu madrilenya Karla Sofía Gascón, candidata a Oscar per la pel·lícula Emilia Pérez . El cas d’aquesta actriu, avui cancel·lada per la indústria de Hollywood a causa dels seus –deplo­rables– comentaris tuitejats anys enrere, ha despullat dues veritats: una, que pots ser transsexual i fanàtica; i dos, que els Oscars no premien l’art, sinó més aviat la màscara moral del moment que cotitzi a l’alça, la pantomima.

SENSE SOSTRE. Dos nens estan asseguts davant d’un adult. Un adult sense sostre, detall que els nens descobreixen durant la conversa: “Quant fa que no dorms en un llit?” “Un any”, explica la Bernarda, una dona que viu a la ter­minal T4 de l’aeroport. “A sota d’unes cadires”, explica un noi de vint anys. Veiem les caretes de sorpresa dels nens. Un altre dels sense sostre els educa així: “Encara que no els donis un ­cèntim, si veus un sense sostre dona-li un ‘que tinguis un bon dia’ i l’alegraràs, perquè sent i plora com vosaltres”. És una peça audiovisual molt poderosa, una altra de les Experiències Reals que grava Jordi Moltó per a El hormiguero, moments extraordinàriament commovedors i didàctics, del millor de la televisió avui (recupera’ls a Atresplayer). La peça acaba amb els ulls purs –purs de debò– d’un nen que diu: “Si vols, quan vulguis, pots venir a casa meva”.
– @amelanovela