Hi va haver un moment, al planeta Terra, que el que es coneixia per Eurovisió era un mediàtic concurs de música que es disputaven, sense solta ni volta, països de l’anomenat Vell Continent. Aquell nom, Eurovisió, que després va ser un hòlding d’extracció de retines i va esdevenir l’empresa posthumanity que ara manté els nostres immortals cervells connectats a la xarxa, va ser al seu dia –com ho senten– un xou televisiu! I no va tenir un final especialment feliç.
Melody triomfant al Benidorm Fest 2025
Va sorgir, això sí, amb la voluntat d’unir nacions després d’una devastadora guerra mundial: cooperació, pau, entesa, diversitat. La primera edició la va guanyar la neutral Suïssa amb una de les cançons que va presentar Lys Assia –no la cantada en alemany sinó l’altra, la balada hollywoodiana en francès– amb posat de ballarina elegant que ha vist força pel·lícules de Grace Kelly.
Eurovisió va ser al seu dia un xou televisiu, i no va tenir un final especialment feliç
A Eurovisió es premiaven melodies enganxoses, però el festival era un reflex del seu temps: si en els anys cinquanta premiava l’orquestració americana i els cors a l’estil Platters, en els seixanta apostava per la ye-ye La la la, amb una Massiel reprimint les seves ganes de viure tot posant manetes de Barbie. I en els setanta, Abba plantava els seus teclats electrònics i parlava de rendir-se a l’amor, com Napoleó a Waterloo.
Eren anys en què ser europeu era entrar en el club dels afavorits. Israel ho va fer. Izhar Cohen & The Alphabeta van aparèixer com sortits del quibuts amb el vestit dels diumenges, entonant l’enganxosa Abanibi. I van guanyar. I l’any següent repetien la gesta –i des de Jerusalem– Milk and Honey, amb Hallelujah, un cant a la felicitat i la gratitud que sonava quatre dies després que Jimmy Carter mediés en l’històric tractat de pau entre Israel i Egipte.
Lee tambiénMusk, el negat; Soros, el sant
Des del punt de vista musical, Eurovisió sempre va buscar el cop comercial. I a poc a poc, el de menys era si la cançó reflectia la cultura d’un país. La globalització demanava espectacle. I en temps d’identitats de gènere, es va premiar Conchita Wurst, representant barbuda d’Àustria, a qui li feia il·lusió vestir faralaes i cantar tipus Barbra Streisand. I el món la va aplaudir, “per trencar els estereotips de gènere”.
Va ser a Espanya, però, reducte d’un feminisme maniqueu on tothom decidia què et feia dona, on es va optar per presentar al concurs artistes que es reivindicaven ara com a zorras, ara com a dives, sense solució de continuïtat. Una “ diva valiente, poderosa", però “sencilla como un simple mortal”. Perquè “una diva no pisa a nadie para brillar”. Ho xisclava Melody el 2025 en ser seleccionada al Benidorm Fest per Esa diva. I encara avui perduren, uf, aquelles lliçons infaustes de feminitat als nostres cervells connectats... Per gentilesa d’Eurovisió.
