Xafarderies, xafarderies

Els estudiosos de l’humorisme, del periodisme, de la literatura i també molts lectors saben que la premsa catalana dels trenta primers anys del segle XX és una meravella d’escriptura i d’enginy, amb una cirereta de mala llet. Sovint –m’hi compto– som proselitistes i ens agradaria que altra gent s’ho passés tan bé com nosaltres. Una vegada vaig descobrir l’existència d’un enginyer que es deia Fernando Reyes Garrido. Aquest senyor es va fer famosíssim perquè el 1933 va connectar les xarxes ferroviàries de diferents companyies que operaven a Barcelona perquè els usuaris poguessin passar de l’una a l’altra. Va ser l’origen del sistema de rodalies. 

Quan vaig saber la història dels enllaços ferroviaris –com se’n deia a l’època– vaig començar a trobar-me’ls per tot arreu. Fernando Reyes es va fer un tip de sortir a El Be Negre, on va ser la riota un munt de números –juntament amb Jaume Vachier, que va intentar posar ordre en la circulació amb els primers senyals de trànsit, i un polític estrafolari que es deia Pociello Forradellas–. Em feien tanta gràcia aquests acudits i d’altres que trobava, que els anava explicant a tothom. Un tothom que eren quatre o cinc amics escollits, que no tenen la flaca que tinc jo per aquells anys i que em miraven amb cara de: “mira que ets raro.” 

Aconseguir que cada cop més lectors sàpiguen apreciar les meravelles d’ El Be Negre, del Papitu del 1910 o de L’Esquella de la Torratxa dels anys de la guerra és una obsessió que molts tenim. Hi ha dues vies: l’una és recuperar els textos i els acudits, perquè circulin i arribin a la gent que no te el costum de llegir hemeroteques digitals. És el que ha fet el periodista Carles Singla (El Pla de Santa Maria, 1966) a Mirador Indiscret, un volum que recull textos de la secció del mateix nom del setmanari Mirador (1929-1936): una referència del periodisme a Catalunya. 

Va sorgir per iniciativa de l’advocat Amadeu Hurtado, que n’era el propietari. Va tenir dos directors –el catòlic ultramuntà Manuel Brunet i el sibil·lí Just Cabot–. S’hi van publicar –barretada!– els aperitius de Sagarra, cròniques de cinema de Sebastià Gasch i Josep Palau (Claveras), reportatges d’espectacles de Joan Tomàs, crítica d’arquitectura de Màrius Gifreda, acudits de Valentí Castanys i de l’Apa. Buf! Si la tinguéssim ara una revista així cauríem de cul. 

Mirador Indiscret era una secció de xafarderies que connectava amb altres seccions semblants: tots els diaris en publicaven. Hi havia l’ off the record il·luminador, es malparlava d’aquest i de l’altre, es defensaven els interessos editorials enfront d’altres capçaleres i grups polítics (Mirador estava vinculat a Acció Catalana). De vegades les brometes portaven cua. A les seves memòries , Ganas de hablar, Ignasi Agustí –que de seguida va estar a sou de la Lliga– explica que va tenir una enrabiada monumental (que va propiciar la deriva cap a una posició cada cop més allunyada del catalanisme), per culpa d’una nota del Mirador indiscret que parlava del seu bautismo del aire : el primer vol que va fer. 

En general s’ha de dir que Mirador era més prudent que El Be Negre i que l’enrabiada de l’Agustí venia més de tenir la pell prima que de la mala fe de Cabot, que segurament va ser qui va escriure el text polèmic. En el llibre que acaba de sortir hi ha articles molt divertits. Més divertits quan saps de qui parlen. Les burles a Dalí, Miró, Foix, ens toquen més perquè són grans figures i és fàcil veure per on van els acudits. D’altres –com l’alcalde radical Pich i Pon– són clàssics de l’humor català. Sembla ser que moltes piquiponades eren apòcrifes i que es pagaven com una col·laboració als periodistes que se les inventaven. 

Pich i Pon deia “mármol de carraca”, “lapislatzuli” en lloc de “lapsus” i “humanidad” en lloc d’“unanimidad”. Però molts personatges i situacions ens queden tan lluny que potser hauria estat millor fer-ne un relligat i explicar-los, en un assaig, més que no pas donar-los a pèl. És la segona via de recuperació. Jo m’apunto a aquesta segona.

Mirador indiscret. A cura de Carles Singla. Eumo 264 pàgines 21 euros