A propòsit de la irrupció en les nostres vides del mascle alfa engoril·lat. La Bèstia. La Cosa taronja. De tot un desafiament a la raó, a la pietat. I a la llibertat. El protector de genocidis i mort. Aquest algú que emet sons irracionals i selvàtics. Xaró de llarga corbata vermella que juga amb el seu ara amic, un assassí en sèrie, a rectificar i repartir mapes amb persones a dins. Un agent immobiliari del terror. Un traficant de pors, de submissions. Podrà la democràcia sobreviure a ell i als seus palmeros de dol i or? I al perill sord de les xarxes a les seves mans? Això entre altres coses... I cap d’exemplar.
A propòsit, com deia abans, recordo que quan es volia ponderar alguna cosa, producte o persona, manufactura o aliment, a la perifèria acomplexada comentàvem: “Això és americà”. “Ve d’Amèrica”. El que es procurava un cigarret ros, cosa gens fàcil, ja es creia Humphrey Bogart. I una Coca-Cola podia durar dies a la nevera. Xarrup a xarrup. Als cinemes, les pel·lícules de l’Oest, de les quals Trump es creu protagonista, embadalien el barri sencer.
Lee tambiénSón el nostre destí
Els Estats Units-Espanya, una relació intermitent, entre ideologitzada i popular. Als menjadors escolars de les escoles nacionals, l’ajuda social americana: llet en pols amb grumolls i un sabor indefinible, el formatge que venia en llauna era d’una blanor pastosa, sospitosament groga, i d’un regust inoblidable. I per a què escriure de la mantega.
Encara en moltes memòries particulars, l’arribada de la Sisena Flota. Una horda blanca envaïa Barcelona amb la complaença i el somriure còmplice del franquisme. La ciutadania reaccionava a intermitències, entre l’admiració i el fàstic. Els joves marines, això ho porten a la sang, reaccionaven com colonitzadors anònims i només temien la seva policia militar. No se’n va localitzar cap més amunt de la Rambla. Eren nois alts, arrogants, prepotents –això també ho porten a la sang– que es pixaven en aquells gairebé cotxes anomenats Biscuter. La soldadesca blanca de vegades es veia envoltada per un eixam de nens que els demanaven xiclets i algun golfet, cigarrets. Anaven amb una tallada de cabells a raspall i majoritàriament eren rossos, però… Van deixar la seva empremta. Coincidint amb la seva arribada van néixer alguns catalans amb una preciosa pell color de cafè amb llet. Fora d’això, bevien sense saber-ne. Flamenc, toros, rock i noies. Diuen que al barri xino es van allargar els horaris. És possible que alguns d’aquells nois o els seus descendents siguin votants de Trump. Merda seca punxada amb un pal, per a ell i tots ells. Sense la seva existència, el món era millor. Menys amenaçat.