Sovint, s’ha menyspreat Donald Trump i se n’ha dit que és impulsiu i que no té sentit estratègic ni visió política. Tot i això, l’apreciació que només és un agent del caos és incompleta. Per bé o per mal, va ser un dels presidents més revolucionaris dels Estats Units durant el primer mandat, i fa la impressió que passarà el mateix durant el segon. A l’ Orient Mitjà, va començar els acords d’ Abraham entre Israel i quatre països àrabs, amb què va establir les bases d’una arquitectura de seguretat regional sense precedents i que probablement s’ampliarà per incloure l’ Aràbia Saudita al mandat actual. A Àsia oriental, va trencar completament amb la prolongada política de compromís dels Estats Units amb la Xina. Aquesta política sempre es va basar en la suposició errònia que la integració del gegant asiàtic a l’economia mundial garantiria que continués sent un actor internacional benigne i conduiria, amb el temps, a la democratització del país. I cal destacar que l’expresident Joe Biden va prosseguir per aquest camí i, fins i tot, va augmentar la pressió dels Estats Units sobre la
Xina.
Es podria dir que totes les polítiques de Trump provenen de tendències i tradicions profundes de la història nord-americana. Des de l’aïllacionisme i la política d’aranzels “recíprocs” sobre països amb què els Estats Units tenen dèficits comercials fins a la frustració per la poca inversió d’Europa en la seva defensa i la insistència que Europa, Taiwan i Ucraïna han de compensar els Estats Units per tants anys de defensa, Trump és el defensor d’unes polítiques nord-americanes molt arrelades. Així doncs, a partir de les lliçons de la invasió russa de Geòrgia el 2008, Robert Gates, el secretari de Defensa de Barack Obama, va atacar el 2010 Europa per comprometre la capacitat de l’OTAN per dissuadir l’agressió. “La desmilitarització d’Europa”, va dir, era “un obstacle per aconseguir una seguretat real i una pau duradora a Europa i més enllà”. L’aversió europea per força militar es va fer evident durant la guerra de l’Iraq. Mario Andrea Rigoni va escriure aleshores a Elogio dell’America que Europa és com una “àvia que, després d’haver-se permès tota mena de llibertats i una gran quantitat d’horrors, voldria, una vegada superada l’edat de la responsabilitat, la fatiga i la debilitat, veure que el món s’adapta a les seves necessitats de moderació, equitat i pau”. L’analista polític nord-americà Robert Kagan va escriure llavors l’assaig sobre que els Estats Units eren com Mart, i Europa, com Venus, dues civilitzacions radicalment oposades.
A més a més, l’actitud transaccional de Trump tampoc no és que no tingui de precedents. Trump vol que Ucraïna pagui amb minerals de terres estranyes com a compensació pels milers de milions d’ajuda nord-americà que ha rebut. Si aquesta actitud materialista ens sorprèn, podríem recordar que la Gran Bretanya va trigar 65 anys a liquidar tots els deutes que havia contret amb els Estats Units per l’ajuda en efectiu i en equips durant la Segona Guerra Mundial. Lluitar contra Hitler i salvar el món no seria una responsabilitat exclusiva del contribuent nord-americà. A banda, els aranzels “recíprocs” de Trump tenen un pedigrí ampli i respectable. Un dels pares fundadors més il·lustres de la pàtria, Thomas Jefferson, va establir el 1793 la màxima següent: “Si un país imposa aranzels elevats als nostres productes o els prohibeix completament, és apropiat que nosaltres corresponguem i fem el mateix amb els seus productes”. Des d’aleshores, les guerres comercials i els aranzels elevats en les relacions internacionals han anat i vingut en onades cícliques. Fa poc temps, la llei de Reducció de la Inflació de Biden es va injuriar a Europa com a mur defensiu susceptible d’afectar els sectors ecològics i la producció d’automòbils elèctrics de la Unió Europea.
“Totes les polítiques de Trump provenen de tendències i tradicions profundes dels EUA”
El 1945, quan Europa començava a sortir d’anys de devastació, el pla Marshall dels Estats Units i els aranzels extremament baixos van tenir com a objectiu contribuir a la reconstrucció d’ Occident i, de retruc, impulsar l’economia nord-americana i permetre uns preus més baixos als seus consumidors nacionals. Tot i això, els Estats Units ara s’enfronten a altres competidors, com ara la Unió Europea, el Japó i la Xina. Europa grava amb un 10% els automòbils nord-americans, mentre que els Estats Units només apliquen un aranzel del 2,5% als automòbils de la Unió Europea, que representen el 8% de les exportacions comunitàries als Estats Units. Com els seus predecessors, Trump ha fet servir els aranzels per protegir sectors específics i ha aprovat un aranzel del 25% sobre totes les importacions d’acer i alumini. Els aranzels sobre la Xina són necessaris perquè ja no és el país subdesenvolupat del passat, quan els seus productes podien arribar al mercat nord-americà gairebé lliures d’aranzels i els productes nord-americans estaven subjectes a un aranzel del 10% a la Xina. L’aranzel mitjà a l’ Índia per als productes estrangers era del 50%, i a Indonèsia, del 37%. En conjunt, les exportacions nord-americanes s’enfrontaven a aranzels tres vegades superiors als que s’imposaven a d’altres. Trump va convidar a Davos els descontentats a establir els seus negocis als Estats Units. Just això és el que, de manera implícita, Biden va dir als europeus que s’oposaven a la l lei de Reducció de la Inflació.
Una imatge del desembarcament deNormandia, que exemplifica la dependència europea delsEstats Units
Les tàctiques de Trump no són del tot forassenyades si tenim en compte la reacció dels seus rivals. L’ Índia va retallar els aranzels sobre les motocicletes Harley-Davidson, qualificats d’“inacceptables” per Trump. Després de reunir-se amb el primer ministre indi, Narendra Modi, Trump va anunciar que els Estats Units serien el principal proveïdor de petroli i gas de l’ Índia. Per la seva banda, els funcionaris de la Unió Europea estan disposats a reduir els aranzels sobre els automòbils als nivells dels Estats Units per evitar mesures punitives. L’amenaça de Trump d’imposar aranzels al Canadà i Mèxic els ha obligat a reforçar ràpidament les fronteres per boquejar el tràfic de drogues, en consonància amb la petició de Trump. Taiwan s’ha compromès a impulsar les compres i les inversions als
Estats Units com a resposta a les amenaces de Trump d’imposar aranzels globals del 100% al sector de semiconductors del país.
A Gaza hem vist en acció les mateixes tàctiques trumpianes. L’esbojarrada iniciativa de buidar tota la Franja dels 2,3 milions de palestins ha impulsat mesos de debats vacil·lants sobre la manera governar i fer segura Gaza una vegada acabada la guerra. Entre els socis àrabs i europeus s’ha desencadenat un frenesí de reunions, i el president francès, Emmanuel Macron, pressiona perquè s’ofereixi “una cosa més intel·ligent”.
“El sentit profund de la campanya aranzelària és retirar els EUA del seu paper des del 1945”
Aquest article no és pas una defensa de la diplomàcia caòtica ni de les guerres comercials. De fet, segons els seus partidaris, la política de Trump d’augmentar els aranzels només es traduiria en una reducció del 10% del dèficit comercial nord-americà, un benefici modest en comparació amb el cost de les batalles comercials, que trastoquen els mercats, amenacen el creixement global i desencadenen la inflació. Tot i això, Europa també hauria de triar les seves batalles. Mario Draghi ha escrit recentment sobre la incapacitat de la Unió Europea per fer front a les elevades barreres internes i els obstacles normatius. Aquestes traves són molt més perjudicials per al creixement, afirma Draghi, que qualsevol aranzel que puguin imposar els Estats Units. L’FMI estima que les barreres internes d’Europa equivalen a un aranzel del 45% per a les manufactures i del 110% per als serveis. I el que és més important, la història indica que les greus disputes comercials acaben desembocant en guerres reals. La Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial van anar precedides de guerres aranzelàries.
El significat més profund de la campanya aranzelària actual de Trump neix de la decisió de retirar els Estats Units del paper que ha tingut des del 1945 com a garant de l’ordre liberal i de la seguretat d’Europa i el Japó. Aquest ordre es va configurar en dos moments històrics crucials: el 1945, quan es va establir el sistema internacional actual, que incloïa la creació de les Nacions Unides i les institucions de Bretton Woods, i el 1989, quan va tenir lloc la caiguda del mur de Berlín. Durant tot aquest temps, els Estats Units han estat el garant de les regles i les normes que van donar forma a les relacions internacionals i que es basaven en la creença que la interdependència econòmica superaria les rivalitats geopolítiques i fomentaria la prosperitat. Ara bé, quan el garant del sistema se n’allunya, com passa avui, el que ve després és un món multipolar en què unes potències emergents, com ara la Xina, Rússia, l’ Índia, Turquia i el Brasil, desafien l'antic ordre. Mentrestant, minven la creença en els “valors universals” i la idea d’una “comunitat internacional”. Al món caòtic d’avui, el poder ocupa el lloc de les regles. Trump lluita per un món d’esferes d’influència (un món que Rússia i la Xina sempre havien volgut com a alternativa a l’hegemonia unipolar nord-americana) en què els Estats Units dominin el seu hemisferi, la Xina prevalgui sobre Àsia oriental i Rússia reafirmi el control sobre els països de l’antiga Unió Soviètica.
Trump representa una versió nord-americana de l’aïllacionisme que ha anat apareixent i desapareixent al llarg de la història, però que enfonsa les seves arrels en la doctrina Monroe del 1823, segons la qual el cinquè president del país, James Monroe, va declarar que els Estats Units no intervindrien en els afers dels països europeus i va comminar aquests països a no interferir en l’hemisferi occidental. Trump va confirmar l’adhesió a la doctrina Monroe en un discurs que va fer el 2018 a les Nacions Unides.
Tot plegat augura un moment difícil per a tothom. Les maniobres de la Xina entorn de Taiwan s’han tornat tan extenses que aviat es podrien fer servir com a pantalla per ocultar un atac a l’illa. Segons l’almirall Samuel John Paparo, cap del comando de l’ Indo pacífic dels Estats Units, aquestes maniobres no són exercicis militars, sinó assajos. Ara queda clar que, mentre que la competència de Biden amb la Xina consistia en un joc de suma zero basat en principis i drets humans (que suposava un canvi de règim a Pequín) avalat per aliances militars a l’ Indo pacífic (com ara la iniciativa Aukus i el grup Quad), l’estratègia de Trump consisteix en un acord entre grans potències que combina compensacions econòmiques amb un repartiment del món en esferes d’influència. Trump ha convidat la Xina a ajudar a restablir la pau a Ucraïna. També ha rebutjat l’afirmació que la xarxa social xinesa TikTok amenaça la seguretat dels Estats Units, ha elogiat la persecució dels uigurs musulmans per part de Xi Jinping i ha descrit Taiwan com “una illa petita i problemàtica”.
El que ara hi ha al centre és una conversa del G-2, la Xina i els Estats Units. El preu de la Xina per l’ajuda en un acord sobre Ucraïna podria ser que els Estats Units s’“oposessin” inequívocament a la independència de Taiwan, no només que no la secundi. A canvi, la Xina podria desviar les exportacions nord-americanes a altres mercats i evitar els creixents desafiaments al domini global del dòlar (els estats membres dels Brics exploren una nova moneda digital global unificada). La Xina pot estar disposada a reduir la presència en infraestructures crítiques d’ Amèrica Llatina i retallar la cooperació amb Veneçuela i Cuba en matèria de seguretat. Ni Panamà ni el Perú ni Grenlàndia són interessos estratègics fonamentals per a la Xina. Aquesta implicació xinesa va ser a causa, abans que res, de la necessitat de contrarestar la invasió nord-americana de la seva esfera d’influència al mar de la Xina Meridional. La Xina fins i tot consideraria enviar milers d’observadors a Ucraïna, potser amb homòlegs indis i brasilers. A Davos, el canceller alemany, Olaf Scholz, va defensar el paper de la Xina en un armistici d’ Ucraïna. Si tot això sembla surrealista és perquè ho és. La Xina i els falcons republicans nord-americans encara tenen la capacitat de fer descarrilar tot aquest plantejament. Això, sens dubte, és una estranya font d’esperança per als amoïnats aliats occidentals.
Trump va declarar a mitjans de gener que podia “entendre” per què Rússia se sent amenaçada per la possible adhesió d’ Ucraïna a l’OTAN. La guerra a Ucraïna, va afegir, va ser un error costós que s’ha allargat perquè els Estats Units “es van dedicar a subministrar equips per a la guerra”. Trump sembla que ofereix un alto el foc inicial basat sobretot en la línia de contacte actual entre els dos bàndols i a partir del qual entaular negociacions per a un acord de pau a més llarg termini. Això permetria a Putin mantenir una bona porció d’ Ucraïna que Rússia hauria de subvencionar i mantenir com a territori ocupat (gran part ha quedat arruïnat), i també hauria de defensar una llarga frontera. Per això Putin ha exigit un acord de pau que li permeti complir els objectius bèl·lics de subjugar Ucraïna abans de qualsevol alto el foc. Es vol ocupar de les “causes profundes” del conflicte: el desfavorable ordre de seguretat europeu per a Rússia des del final de la guerra freda. Tot i això, a Trump això no li interessa. Els russos han de parlar amb els europeus, que se suposa que ofereixen garanties de seguretat a Ucraïna, i no pas amb els Estats Units, sobre el futur d’Europa. Trump ofereix a Putin un empat, una fotocòpia de les condicions al front de guerra, no pas una victòria total.
Les analogies històriques són eines de doble tall. Poden ajudar a entendre el present, però n’enfosqueixen el significat si s’exageren. Timothy Garton Ash ha assenyalat en un recent article d’ El País que la maniobra d’apaivagament de Trump de negociar amb Putin el futur d’ Ucraïna per sobre dels seus dirigents és una repetició de l’acord de Munic del 1938 amb què la Gran Bretanya i França van trair Txecoslovàquia quan van oferir a Hitler la regió dels Sudets sense si més no consultar-ho a Praga. Així doncs, deixant de banda que Trump s’ha mantingut en estret contacte amb el president Zelenski i encara no ha detingut l’ajuda nord-americana perquè no vol que Putin “digui que està guanyant” (mentre que Chamberlain va desestimar amb arrogància el problema dels Sudets com una “disputa en un país llunyà, entre persones de qui no en sabem res”,) i que Garton Ash es mostra disposat a justificar el noble objectiu de Chamberlain de voler evitar una gran guerra europea. Malgrat que també seria el cas de Trump i, en aquest cas, és probable fins i tot que una guerra nuclear. La crua veritat és que la guerra a Ucraïna no anava enlloc, i que l’únic veritable guanyador és el sector armamentístic nord-americà. Es tractava que Occident lliurés una guerra amb Rússia fins a l’última gota de sang d’ Ucraïna. Ni per un moment els nord-americans ni els europeus s’han atrevit a plantejar una idea sobre un final polític realista de la guerra. Ha estat una guerra de suma zero, semblant a la guerra infinita de Netanyahu per una inabastable victòria total a Gaza. La manera d’actuar de Trump no és encomiable: el seu món és un món de Machtpolitik en què l’expansió territorial es converteix en el dret hobbesià de les potències més fortes, ja sigui Rússia en el cas d’ Ucraïna, els Estats Units amb el Canadà i Grenlàndia, Xina amb Taiwan o Israel amb les terres palestines; però en el cas d’ Ucraïna, sí que trastoca la ineficaç realitat dels últims tres anys i obliga Europa a redefinir la seva actitud respecte a la guerra.
D’una manera o altra, el missatge és clar. Europa necessita alliberar-se de l’addicció crònica als Estats Units. En les guerres dels Balcans, els Estats Units van resoldre un conflicte europeu que Europa va ser incapaç d’abordar. A més a més, és amb els Estats Units, no pas amb Europa, amb qui l’Europa de l’Est se sent en deute pel seu alliberament de la tirania soviètica. Deixats a la seva sort, és possible que França i la Gran Bretanya haguessin obstaculitzat la reunificació alemanya. En el passat, Garton Ash va escriure que “un pervertit codi moral europeu i nord-americà” va conduir a una devastadora guerra aèria contra Sèrbia perquè no estaven preparats per arriscar la vida de cap soldat. El canceller Gerhard Schröder va dir aleshores que era “impensable” que les tropes terrestres alemanyes participessin en la invasió d’un país que la Wehrmacht de Hitler havia ocupat. Europa ja està preparada per superar les seves velles inhibicions morals en una guerra frontal contra Rússia pel bé d’ Ucraïna? Esperem que sí, perquè podria passar.
