Innovar per als altres?

La investigació és el nostre petroli. Durant les últimes dues dècades, Catalunya ha aconseguit consolidar-se com una de les regions més destacades en investigació científica, especialment en l’àmbit de la biomedicina i la tecnologia, i ha arribat a aparèixer en el mapa global del coneixement. Però ha d’anar més enllà i ser capaç de transformar el coneixement bàsic en inno­vacions aplicables a la indústria, i impulsar així un creixement econòmic sostenible i competitiu.

L’economia global està dominada per la carrera tecnològica entre els Estats Units i la Xina i altres gegants asiàtics, mentre que Europa ha anat perdent pes econòmic. La deslocalització industrial i la manca de competitivitat han debilitat la capacitat del continent per mantenir-se en una posició protagonista. Catalunya, amb una inversió de l’1,8% del PIB en investigació, es troba per sobre de la mitjana espanyola, que està a l’1,4%, però lleugerament per sota de la mitjana europea del 2% i gairebé a la meitat del 3,5% que destinen els Estats Units. Tot i aquesta diferència, Catalunya ha demostrat un alt potencial en investigació, molt per sobre del que seria imaginable en un país que no arriba als deu milions d’habitants. Disposar d’una base industrial potent i un sistema de recerca punter és una combinació perfecta que cal saber enllaçar de manera eficaç. Demostraríem molt poca astúcia si la investigació aplicada sempre acaba sent aprofitada pels altres.

Catalunya viu una situació que també s’observa en molts altres països d’Eu­ropa. La denominada paradoxa europea aflora quan els centres d’investigació generen avenços significatius i aquests, però, no es tradueixen en innovacions industrials o en creixement econòmic tangible en l’entorn immediat. Per superar aquesta barrera, és crucial fomentar la transferència tecnològica i la col·laboració entre l’àmbit científic i els sectors productius.

El futur econòmic de Catalunya no hauria de dependre de sectors com el turisme i els serveis de poc valor afegit, que potser representen molts ingressos, però que creen molt poca riquesa. Necessitem una estructura econòmica menys dependent de sectors estacionals i vulnerables a factors conjunturals. Per enfortir l’economia, cal reforçar un model basat en activitats d’alt valor afegit i d’excel·lència, com ara la biotecnologia, la intel·ligència artificial o les energies renovables. Afortunadament, Catalunya té una base industrial sòlida i tecnològicament capdavantera, de llarga tradició i amb una clara vocació per innovar i, alhora, disposa d’un ecosistema de startups tecnològiques notable.

L’aposta per la transferència tecnològica, convertint la recerca en productes i serveis innovadors, ha de crear nous llocs de treball de més valor, cosa que també pot afavorir el retorn de talent autòcton que avui troba les millors oportunitats lluny de casa.

Fa poques setmanes, el president de la Generalitat, Salvador Illa, presentava solemnement el seu pla Catalunya lidera , que pretén impulsar l’economia catalana i afavorir un canvi de model productiu. Esperem que rere els grans titulars hi hagi espai per a mesures concretes que fomentin la transferència tecnològica i reforcin la col·laboració entre les universitats, els centres d’investi­gació i les empreses, perquè l’impuls de la innovació ha de ser una prioritat estratègica, que asseguri que el coneixement obtingut en els laboratoris es converteix en solucions reals per la indústria i la societat. Si no, estarem innovant perquè d’altres en treguin partit quan podríem fer-ho aquí.

Hi ha qui suggereix la creació d’una agència catalana per a la innovació, la qual cosa pot ser compatible amb altres fórmules àgils i fle­xibles per connectar els grups d’investigadors amb les empreses del territori, com el model d’acreditació d’agents Tecnio, que ja acumula alguns anys de bons resultats en aquesta tasca.

Amb una estratègia ben definida i una inversió adequada, Catalunya té l’oportunitat de consolidar-se com a referent en innovació i competitivitat a Europa i al món. És quelcom necessari i urgent i, a més, ho podem pagar, cosa que no sempre passa.