Europa contra la força bruta de Trump i Putin

La complexitat és important per entendre les crisis d’identitat que afronten moltes nacions, l’ansietat dels ciutadans, les promeses de solucions que no arriben i la recerca d’alternatives als marges del sentit comú.

La complexitat, tot i això, és difícil i en aquests temps de satisfacció immediata els presidents s’estimen més ignorar-la. Els problemes no es resolen per molt que se simplifiquin, però simplificar sempre ha estat el camí més fàcil, el que fem servir per viure en l’autoengany, una mica més satisfets, tot i que molt més equivocats.

Els alemanys prendran demà una decisió molt complexa. Potser és l’última oportunitat que tenen d’impedir l’arribada del neofeixisme al poder. Conservadors i socialdemòcrates ho poden impedir, però la seva probable aliança no servirà de res si no aconsegueixen posar en relleu la prudència, l’aversió als líders carismàtics i a les guerres, principis que han servit per fer gran Alemanya i que també formen part de l’ADN europeu.

La prudència és complexa. És contrària al risc i l’estridència. Afavoreix l’estabilitat, però és avorrida. El prudent sembla que està sempre a la defensiva, mancat de l’energia i la llum que embelleixen l’heroi. Avui no té gaires seguidors, però la saviesa ancestral premia la seva tenacitat de formiga ben organitzada.

Alemanya, igual que el conjunt d’Europa, és un territori de formigues postheroiques acomodades a la pau. La seva ambició no és només material. Treballa per a un benestar que, per damunt de tot, afavoreixi la igualtat i eviti les guerres. Europa és una idea que situa l’home en el centre de l’organització política.

Els Estats Units també són una idea que defensa la llibertat individual i el pluralisme, però la gran diferència amb Europa és que el seu territori està en mans d’herois bel·licosos, entossudits a ser més i més grans.

La complexitat que tantes vegades bloqueja la vella Europa se simplifica en la infantil i vitalista Amèrica .

Trump és el producte més exagerat d’aquest reduccionisme. Per ell, la força que brolla dels diners i el territori ho soluciona tot. “Els forts fan el que poden i els febles suporten el que han de suportar”, deia Tucídides a propòsit de les guerres del Peloponès i ara, 2.500 anys després, Trump creu que no hi ha millor manera de definir el poder, com si el món fos avui tan brutal com llavors.

La força bruta simplifica els problemes, però no soluciona res. Pot ser útil per desnonar uns veïns i aixecar una torre nova, però no per solucionar conflictes tan complexos com Ucraïna i Palestina. Es pot gentrificar un barri, però no pas un país.

Com a tot promotor immobiliari, a Trump li agraden els plànols i els mapes. Desplega el mapamundi i veu que Grenlàndia, lògicament , hauria de ser seva. Ho va veure fa temps, durant el seu primer mandat, quan va proposar a Dinamarca que se la cedís a canvi de Puerto Rico.

Permutar terrenys és habitual entre promotors immobiliaris, com ho era també entre els estadistes del món d’ahir, el de les guerres colonials, el cabdillisme i el vassallatge.

Els mapes marquen fronteres que representen països que són propietats i que serveixen, sobretot, per fer la guerra. Per a això els militars són els millors. No serveixen, tot i això, per representar la complexitat humana. Als mapes, per exemple, no hi ha grups ètnics o lingüístics. En els que tenen Trump i Putin no hi ha persones. Només possessions. La gent és una molèstia per a qualsevol imperialista perquè és complexa, es mou sense parar i sovint es troba a la banda incorrecta de la frontera.

Europa sap que els mapes compliquen el món. El simplifiquen tant que val més no tenir-los en compte. La Unió Europea demostra que la vida de debò es construeix més bé entre persones que no pas entre territoris.

Que la força sigui avui necessària per defensar un territori es deu que encara hi ha nacions expansionistes, cap de més perillosa que la Rússia de Putin i els EUA de Trump.

La riquesa de les nacions, tot i això, fa temps que ja no depèn de l’extensió de les fronteres. Trump no necessita posseir Grenlàndia per beneficiar-se de les seves riqueses i la seva geografia. Dinamarca, fins ara un dels seus aliats més sòlids, segur que s’avenia a negociar concessions mineres i bases militars.

Un iPhone es dissenya a Califòrnia i s’acobla a la Xina amb peces de molts països. El nacionalisme geogràfic que emana dels mapes no ajuda a produir béns de consum i oferir serveis de la manera més efectiva possible.

Europa ho sap molt bé. El mercat comú és la seva gran força interior, una comunitat de 450 milions de persones. La UE és el pacte, la raó per la qual el centre aguantarà demà a Alemanya l’ escomesa del neofeixisme.

El centre és avorrit perquè és discret. El formen la majoria de ciutadans, els que no s’espanten, els que no volen resoldre els seus problemes amb la força de les armes o la retòrica imperial, sinó amb el diàleg, el consens i els valors que ens humanitzen.

Als europeus, i sobretot als alemanys, la història ens pesa d’una manera extraordinària. És una llosa que, tot i això, no tenim només sobre les espatlles sinó també sota els peus. Ens marca el camí i aquest és un gran avantatge sobre els imperialistes de Washington i Moscou.